divendres, 11 de novembre de 2011

CiU i ERC: QUE TOT SEGUEIXI COM FINS ARA


Malgrat els transcendentals fets ocorreguts els darrers anys tant en l’àmbit polític, jurídic, institucional com econòmic, social i lingüisticocultural, pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, i que han provocat les mobilitzacions més grans de la nostra història (10-J, consultes, etc.), CiU i ERC continuen sense voler canviar res: tot els està bé com està. Sembla que la situació que patim de desesperant dependència vers Espanya (que és la mare de tots els nostres problemes) els complagui absolutament, contradint, així, el sentiment majoritari del país, dels seus militants, simpatitzants i votants. Situació de dependència que, sumada a la brutal crisi occidental, ens està portant a la pitjor crisi econòmica dels darrers anys i que està derivant en una situació que ja s'està comparant sense embuts amb la societat catalana resultant de la guerra civil espanyola (postguerra), amb un de cada cinc ciutadans catalans en situació greu de pobresa.

Aquests dos partits proclamen als quatre vents que la via estatutària ha mort. Que l'Espanya de les autonomies mai no podrà assumir el caràcter nacional de Catalunya ni donar resposta a les nostres aspiracions com a poble i que s'ha tancat, sobretot, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional amb el beneplàcit dels partits majoritaris espanyols PP i PSOE. Tot i així, continuen jugant al joc de la "democràcia" espanyola com si res no hagués passat, participant submisament i acríticament en tots els seus àmbits institucionals. No s'adonen que amb aquesta actitud no fan res més que contribuir a perpetuar un sistema que, com he dit, és l'origen i la causa de la major part dels nostres problemes. Dóna la sensació que les elits polítiques es conformen amb un sistema que és una caricatura del que hauria d'ésser el d'un país normal. S'han muntat una parafernàlia d'estat (amb un govern de Catalunya, un Parlament, etc., que semblen de "veritat") pensada per aturar, calmar i convèncer els ciutadans, quan veritablement els que se la creuen (o ho fan veure) són ells. Per això cada dia hi ha més desafecció política.

Amb el recent procés estatutari s'ha vist clar: el 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar, amb el vot del 90% de diputats, un estatut que, en alguns aspectes, era força ambiciós. El van portar a las Cortes españolas (Congrés i Senat), que el van validar després d'haver-lo esquilat de manera escandalosa, en part per culpa del pacte Mas-Zapatero, i li van treure la major part de l'"ambició". El va aprovar en referèndum el poble de Catalunya (per cert, després d'una gran campanya mediàtica favorable -i no oblidem que molts el trobàvem absolutament insuficient- amb només un 35% de vots del cens favorable i amb una baixíssima participació del 48%). Finalment els 12 carques del TC (il·legal per tenir quatre membres caducats) en tomben les parts punyents que havien sobreviscut al tortuós viatge. L'endemà, un milió i mig de persones va sortir al carrer en una de les manifestacions més multitudinàries de tots els temps cridant unànimement “independència”. Paral·lelament s'havien fet, i encara en mancaven, consultes a molts municipis sobre la independència de Catalunya, consultes que, sense cap suport institucional, van culminar amb 812.934 vots favorables a la independència (un 19% del cens legal) i només es van fer en 554 municipis d'un total de 947 que n'hi ha al país.

Quina ha estat la reacció dels partits "catalanistes" CiU i ERC? Dir moltes coses -i de vegades molt grosses-, però bàsicament continuar com sempre: anar fent. Vetar moltes de les iniciatives independentistes que es presenten al Parlament i voler anar a Madrid, una vegada més, a demanar el pacte fiscal (concert econòmic). Però que ens prenen per estúpids? Si fa quatre dies un estatut que, després d’ésser retallat, establia un sistema de finançament molt inferior al concert, que tenia el màxim de força que permet el sistema, se l'han carregat sense cap contemplació, què faran amb el pacte fiscal? Per educació prefereixo no dir-ho...

El president Mas diu que la via estatutària constitucional ha mort, però tot i així insisteix a tornar a demanar i pidolar a Madrid, quan ja coneixem la resposta unànime del PP i PSOE i fins i tot d'IU. Per què? Totes les darreres enquestes diuen que la majoria de catalans volen la independència; tots els membres del seu govern (excepte 1 o 2) van votar sí a la independència en les consultes sobiranistes; el senyor Jordi Pujol (la veu més autoritzada) diu el que diu... Per què llavors el president Mas continua afirmant que encara no som suficient majoria per iniciar

referèndum davant el 32% de vots negatius (complint amb escreix les condicions que la UE va fixar a Montenegro), no seria suficient? Passaria el 32% per damunt del 60%? Això seria democràtic?

Si CiU i el Govern de la Generalitat fessin campanya per la independència estic convençut que aquests percentatges s’incrementarien notablement, ja que, en el fons, l’actual estat d’opinió favorable a la independència l’han provocat els darrers fets, les constants agressions en tots els àmbits (com els atacs a la immersió) i l’estructural discriminació econòmica i en inversions, etc., que hem patit els darrers 30 anys i que ja estan donant els seus “fruits” molt negatius per a l’economia catalana amb 740.000 aturats, gairebé un 20% de la població activa (al País Basc en tenen un 10%).

Si, a més a més, es fes campanya explicant que no volem imposar cap mur entre Catalunya i Espanya, ni fronteres, ni prohibir el castellà i, durant alguns anys, tenir uns convenis molt permissius pel que fa a nacionalitat, permís de residència i de treball, en relació amb els nostres veïns castellans, segur que l’independentisme creixeria encara més. Caldria explicar que no volem imposar barreres, sinó, senzillament, governar-nos tot sols com qualsevol nació normal europea.

Som conscients que el que cal és cercar la unitat independentista i que criticar ERC i CiU potser no ajuda, però la unitat no és bona a qualsevol preu: necessitem la unitat amb una estratègia i uns continguts, irrenunciables i coherents, molt clars. ERC ja ho va provar amb el 1r pacte amb CiU de la primera legislatura (1980) i després amb els dos tripartits..., i ja hem vist com han acabat i per a què ha servit.

Quan es participa submisament, com fan CiU i ERC, en totes les institucions d’un sistema que provoca la nostra mort com a nació, les elits polítiques s’acomoden (converteixen la política en el seu modus vivendi ) i a la fi ni es recorden de quina és la seva funció, com he dit, contradint així els seus votants i simpatitzants i traint-los a ells i el país sencer. Recentment, per exemple, ERC, concretament aquest mes de setembre, en plena agressió a la immersió lingüística a l’ensenyament (agressió que només acaba de començar i que d’altra banda ens farà patir molt en un futur molt proper), va aprovar al Congrés dels Diputats espanyol una esmena (amb els vots de CiU i el PSOE), que diu literalment: “...es plenamente legítimo que el catalán sea el “centro de gravedad“ en la escuela catalana, sin exclusión del castellano, de forma que se garantice su conocimiento y uso en Cataluña.” Paral·lelament, al Parlament de Catalunya es va aprovar una declaració, amb els vots de CiU, ERC, PSC i ICV, que provenia d’un text inicialment presentat per Solidaritat Catalana per la Independència, al qual van eliminar tot el que es referia al català com a única llengua vehicular, només van deixar llengua vehicular, a seques; obrint inevitablement la porta a la introducció del castellà com a llengua vehicular. Solidaritat, òbviament, s’hi va abstenir.

Per acabar, és cert que algú em pot dir que a ERC hi ha hagut canvis, però penso que han estat cosmètics; fet que ja s’ha evidenciat amb la negociació d’una possible coalició amb Solidaritat per anar plegats a les eleccions espanyoles: ERC vol anar a defensar l’impossible concert econòmic a Madrid i Solidaritat a treballar sense complexos per la independència. Per això, entre altres raons, no ha estat possible l’acord. Esperem que se n’adonin i que per a les eleccions del 2014 al Parlament de Catalunya sí que hi hagi acord. I és que, veient la greu situació d’emergència nacional en la qual es troba el nostre país, fa que sigui absolutament imprescindible.

Cesc Lacueva i Raich 31-X-2011