dissabte, 30 d’octubre de 2010

Anem a votar un CANVI de debò !


A les portes d’unes noves eleccions i un previsible  nou rècord d’abstencionisme,  parlant amb la gent, escolto d’aquests les lamentacions habituals i tòpiques que s’acostuma utilitzar per aquestes ocasions.  Que si “no servirà de res”, que si “tots són iguals”, que si “jo ja fa tems que passo d’anar a votar”,  que si “a mi això de la política no  ...”

Em considero una persona mitjanament ben informada; el suficient per saber que aquest cop no són unes eleccions com les demés, encara que ens les vulguin presentar com a tals, i que  si tota aquesta gent tan desmotivada  es decidís anar a les urnes podria decidir un autèntic canvi. No se’n donen compte de la força que tenen. No en va, sembla que l’abstencionisme serà la segona força més votada, o millor dit ... més no-votada. No se’n donen compte que són ells, amb la seva innacció, els que propicien que tot continuï igual ?;  perquè els que volen que res no canviï prou que es mobilitzen per assegurar-se de que així sigui.

Les raons dels abstencionistes poden ser moltes ... per deixadesa, per desencís, per  manca de principis i valors personals, per misèria moral, per pussil.lanimitat, per irresponsabilitat,  per automarginació social, per no voler integrar-se, per baix nivell cultural, per un ordre de prioritats poc afortunat, per causes accidentals .. i potser la més legítima, per desacord amb el sistema electoral.  Però aquest cop hauriem de comprendre que TOTS   ens trobem en una cruïlla i que el que surti d’aquestes eleccions ens condicionarà el nostre dia a dia d’un manera més contundent que mai; a nosaltres i als que vindran darrera nostre.  Hauriem de comprendre que és inútil queixar-se de les llistes d’espera dels CAP i d’hospitals, de les autopistes de pagament que són gratuïtes a bona part de la resta de l’estat, de les retallades socials, de l’atur, de perquè els nostres fills han de pagar la meitat d’un ordinador que a la resta els surt de franc, dels nostres ajuntaments cada dia més endeutats... si després resulta que no som bons ni per dipositar una papereta en una urna, per decidir un gir decissiu que ens salvi del precipici que cada dia tenim més i més aprop. Si deixem que tot continui igual, si deixem que decideixin els que ja els està bé com està,  ens estem condemnant a un futur molt incert.

Hi ha, aquest cop, dues raons de prou pes per anar a les urnes: la primera per DIGNITAT Cap poble que es tingui per tal no ha de permetre les humiliacions que els nostres polítics completament desprovistos d’aquest sentiment, encaixen sense ruboritzar-se una vegada darrera l’altra en un patètic exercici d’obediència sucursalista, i si no en vols una cullerada aquí en tens dues. I aquí no passa res. Quina vergonya !
¿ Què ha passat amb l’esperit del 10 de juliol ? Els nostres polítics l’han segrestat perquè la majoria no tenen prou valentia per posar-s’hi al davant.
La sentència del Tribunal Consitucional ha posat en evidència el que ens han estat ocultant durant molts anys ... que hem estat vivint en un miratge d’autogovern. Que, realment, aquest “autogovern” no ha existit mai, perquè mai hem decidit res sense el previ vist-i-plau de Madrid;
però els polítics catalans bé han de dissimular que pinten ben poca cosa, sino ... què en farem de la “paradeta” ?
El “seny” ho és en tant existeix el contrapunt de la “rauxa”. L’un equilibra l’altre,  però quan aquest segon es limita a unes tèbies queixes a Madrid el primer ja deixa de ser tal per passar a dir-se’n d’una altra manera, no gaire decorosa.  Les propostes “assenyades” tal com les entenen alguns, són avui, les menys assenyades per encarar el futur amb valentia i decissió.

I la segona per NECESSITAT. No ens podem permetre quatre anys més de diàleg de sords amb l’Estat espanyol i batusses que no porten enlloc mentres el nostre poble està sent expoliat i empobrit en favor de la resta. La solidaritat es dóna; no te la prenen. La Generalitat no té un euro. Ha hagut de recòrrer primer als bancs per tal d’aconsseguir un prèstec que els permetès de fer front a la despesa corrent (sous, aigua, llum ...) i com que no els n’han deixat prou per arribar a les eleccions ara som els ciutadans els que els hem d’ajudar comprant els bons que han tret a la venda. Catalunya està amb l’aigua al coll !

Que no es  confongui el “canvi” del que parlo aquí amb els cínics eslógans dels partits favorits en aquesta cursa.   Tots dos s’atribueixen la garantia de canvi, un després de 23 anys de “peix al cove” el qual peix, en les darreres legislatures, va ser subtituït pel “sentit d’estat” i la “governabilitat”  com a pretext d’una innacció de govern gairebé total. Ara proposa una fòrmula impossible, la del “concert econòmic”, que ningú no es creu. Aquell concert econòmic que Jordi Pujol va refusar fa 30 anys i que ara ja no ens donaran per raons òbvies.  I l’altre, després d’un gir espanyolista ben desacomplexat per part del nostre president de la Generalitat i el seu partit,  proposa  (dient-ho d’una manera simplificada) més o menys anar fent com sempre (la via estatutària) ... pidolar engrunes a Madrid a canvi dels vint-i-dos mil milions d’euros que els enviem cada any la mar de resignats. Però ... de quin canvi estan parlant ? Es pot comprendre un canvi amb els mateixos de sempre ?  ¿perquè els mitjans d’informació catalans estan donant tanta rellevància als recents canvis que Zapatero ha fet en el seu executiu ? ¿què soluciona això ? ... només es tracta d’aquells  petits canvis pensats per a que tot continuï igual ... una mica de maquillatge i uns mitjans de comunicació sempre ben disposats.

I és que al final ni dretes ni esquerres. Quan es tracta de Catalunya és igual qui mana a Madrid.  Són les regles del joc que un dia vam acceptar, amb molt poca vista per part dels nostres representants i una certa “remor de sabres”... una remor que no perden ocasió de recordar-nos, massa sovint darrerament, personatges com els senyors Corbacho (ex-ministre de Treball) o Pedro J. Ramírez (Dtor. del diari “El Mundo”), a un se’l suposa d’esquerres i a l’altre el podriem situar a les dretes, però fixeu-vos, com dèiam abans, que recòrren a les mateixes amenaces quan es tracta de Catalunya
Si com diuen des del PSOE,  “las reglas del juego son las que son y no las vamos a cambiar”, doncs bé, potser sí que jo no he vist, gairebé mai, canviar les regles dels jocs, però tampoc he vist que s’obligués ningú a jugar-hi.

Anem a votar pensant que hi ha alternatives per votar UN CANVI DE DEBÒ ... aquest cop, els catalans, ens hi juguem la supervivència de la nostra nació.

Jaume Vilà i Gil

Dijous, 4 de novembre. Presentació a Guissona de Solidaritat Catalana par la independència

divendres, 29 d’octubre de 2010

OFENSIVA CONTRA EL CATALÀ

Un cop apareguda la sentència del TC molts dèiem que aquesta (juntament amb les polítiques de tots els governs i institucions espanyoles) liquidava definitivament totes les aspiracions i il.lusions catalanes posades en el sistema autonòmic. En tots els àmbits i, també, en relació a la llengua catalana. Estàvem tots emprenyats i acollonits però passats uns dies ja ens vam tranquilitzar; semblava que no passava res.
La tranquilitat ha durat ben poc i les forces espanyolistes s’han refermat en l’estratègia d’atacar Catalunya, ara, a través de la llengua. De moment el TSJC ha suspès el Reglament de  l’Ajuntament de Barcelona i el de la Diputació de Lleida perquè el català s’hi establia com a llengua preferent. Segons l’alt tribunal això va contra la llei; va contra la jurisprudència establerta en altres casos i contra la sentència del TC que diu que la llengua catalana no pot ésser preferent ni a l’administració ni als mitjans de comunicació públics.
La situació, per l’ofensiva espanyola contra el català, s’està complicant de tal manera  que si no ens movem immediatament i contundentment aquesta gent deixaran la nostra llengua en una situació marginal. Una bona manera de reaccionar és votar SCI que sabem que, un cop al Parlament, lluitarà incansablement contra aquestes agressions i també les denunciarà amb el ressò que li proporcionarà el fet de tenir diputats.
També cal que ens preparem per a no acatar certes lleis i disposicions espanyoles ja que seguidament (ja ho estan fent) atacaran la immersió lingüística a l’ensenyament. La desobediència (que podrà ésser promoguda per partits polítics) serà l’única manera de “sobreviure” fins que aconseguim la independència.
Em fa gràcia l’actitud de CiU i ERC que, malgrat les animalades que ha fet i promocionat el PP i altres, no els hi facin pagar de cap manera: marginant-los de tots els àmbits possibles, trencant tots els pactes que tinguin a tots els nivells, etc., al contrari els tracten com si no passés res, com si no fossin ells els que han portat l’estatut al TC amb el resultat conegut per tots. Això deu ésser perquè d’alguna manera els deu interessar, sino no ho entenc.
Els espanyols ataquen la llengua catalana argumentant que ells defensen el bilingüisme i el dret de triar la llengua. Digue-m’ho clar d’una vegada: el bilingüisme és una gran mentida; no existeix enlloc del món un país bilingüe. Quan dues llengües conviuen en un territori i amb un nombre important de parlants cadascuna, segons la Sociolingüística, sempre n’hi ha una que es va imposant a l’altra que es va minoritzant. El bilingüisme sempre és una situació transitòria i mai no és definitiva. Per tant, si ens preguntem quina llengua es parlarà a Catalunya d’aquí a 100 anys la resposta és senzilla: la que el país hagi triat. Cal triar, les dues no poden sobreviure juntes, i és clar que la llengua pròpia de Catalunya és la catalana i es la que hem de triar. El castellà no és la llengua pròpia i,  a més a més, és parlada per milions i milions de persones i té el seu futur més que garantit.
Catalunya sense estat propi no tindrà mai els intruments que li permetin fer aquesta “elecció“ tant transcendental i per això el reclamem ja que Espanya ens ha donat sobradíssimes mostres que mai no reconeixerà la nostra llengua com cal.

Cesc Lacueva i Raich

diumenge, 10 d’octubre de 2010

JOC BRUT CONTRA L’INDEPENDENTISME


En poc temps, Facebook ha tancat els perfils públics de la Plataforma per la Llengua, de Xarxa Independentista, de l’Aplec Independentista d’Arenys de Munt i de Solidaritat Catalana per la Independència. Per justificar-ho recorren a la normativa de la xarxa social on, prou clarament, s’especifica que els perfils han de ser de persones individuals. Tanmateix també s’han carregat els perfils de persones vinculades a moviments independentistes que en cap cas representaven cap grup. Per altra banda, crida molt l’atenció que aquest zel en aplicar les normes de Facebook és selectiu. Mentre s’ha tirat pel dret en els casos dels grups citats més amunt, no s’ha fet res amb els perfils de partits com CiU i PSC, que incompleixen de la mateixa manera les esmentades normes d’ús. Les plataformes expulsades de la xarxa social han denunciat les pressions que s’exerceixen per minimitzar tant com es pugui l’increment del sentiment sobiranista, sobretot ara que s’atansa una contesa electoral que pot introduir canvis importants en la distribució de forces al parlament, no en el sentit clàssic esquerres-dretes, on cada vegada costa més trobar les diferències, sinó en l’eix independentistes-unionistes, que és el que centra l’atenció de l’arena política actual.
De moment PP i PSC han calcat el missatge en assenyalar que la independència de Catalunya portaria a la decadència. Som molts però, els que firmaríem ara mateix per aconseguir aquesta Catalunya “decadent” amb 22.000 milions d’euros més a l’any, que són els que ens costa continuar a Espanya, que permetrien augmentar un 55% el pressupost de la Generalitat (xifrat en 39.700 milions aquest 2010).
L’exministre Corbacho (número 3 per Barcelona), ha anat més enllà i ha fet mostra de la seua tolerància i sentit demòcrata en avisar-nos que la independència no seria pacífica. Que no ens havien dit que des de la democràcia i el respecte mutu es podia parlar de tot?

Txema Costa


dijous, 7 d’octubre de 2010

MAJORIA SOCIAL I ESTRATÈGIA POLÍTICA

Els polítics professionals (els dels partits que estan al Parlament) de totes les ideologies coincideixen en què a Catalunya no hi ha la majoria social independentista necesssària per l’assoliment de la sobirania plena. PP, PSC, C’s, evidentment, però també CiU, ICV i fins i tot ERC. Si hi ha o no majoria només es pot saber consultant al poble, cosa a la que tenen pànic els partits polítics que adopten una estratègia basada en l’engany (prometent canviar la constitució, el concert econòmic, el referèndum) per mantenir-se en el lloc on son. Tenen l’objectiu  -suficient per a ells- de gestionar les engrunes que ens deixa Espanya i assegurar-se, de passada, la continuitat (i si pot ser el creixement) dels seus respectius partits. El partit, que originàriament era un mitjà, s’ha convertit en un fi en si mateix perpetuant Catalunya en aquesta lamentable situació d’espoli i dependència. Mentre el país les passa magres els polítics professionals es “construeixen” la seva prometedora “carrera política” que per al país no tindrà cap transcendència.
ICV diu que vol canviar la constitució espanyola (quin fart de riure) i fer un referèndum; CiU diu que demanarà el concert econòmic (quin fart de riure) i el Sr. Mas que “no estem madurs”, que els independentistes no tenim majoria (cosa que creu endevinar amb tota seguretat) i que ara no toca. Fa uns dies el Sr. Benach, malgrat que oficialment ERC posarà com a condició per formar govern el compromís de convocar un referèndum, afirmava a la ràdio amb total rotunditat (com un endeví) que no tenim encara una majoria social a favor de la independència i que no cal córrer que serà pitjor (referint-se a SCI i Rcat.). ERC ara diu que vol convocar un referèndum quan ells mateixos van tombar al Parlament, tres dies després de la gigantesca manifestació del 10 de juliol, una iniciativa popular per recollir signatures per demanar que a Catalunya es celebrés un referèndum oficial sobre la independència. A més a més, amb la castració del TC a l’estatut, actualment, Catalunya ja no pot convocar referèndums i, per tant, l’estratègia d’ERC és absolutament demagògica ja que ells mateixos saben que com a partit mai faran un referèndum il.legal .
L’única posició realista és la de SCI i Rcat que propugnen l’única sortida que actualment li queda al nostre país. Esgotada la via del referèndum només ens queda l’assoliment de la majoria de diputats al Parlament i la proclamació unilateral d’independència. Un cop fet això caldria ratificar-ho amb referèndum (o no, depèn).
Els partits parlamentaris afirmen contundentment que en un referèndum l’opció independentista perdria perquè senzillament, com he dit, desitgen que tot continui igual com fins ara. Entrem ara a valorar si tenim o no la majoria social necessària (majoria absoluta) per aconseguir la independència.
En un referèndum l’opció independentista, depenent de la participació, podria imposar-se amb un 30% aproximadament dels vots sobre el cens (amb aquest percentatge un partit polític també tindria majoria absoluta al Parlament i podria proclamar la independència). El cens de Catalunya era, el 2006, de 5.321.274 persones. En el referèndum sobre l’estatut del 1979 hi va haver un 59% de participació, imaginem que en aquest referèndum independentista n’hi hagués una del 60% (3.192.764), un 55% de vots favorables a la independència (1.756.020) i un 45% de contraris (1.436.743). Els vots favorables representarien en aquest cas el 32% del cens guanyant així l’opció de la independència. Les voluntarioses consultes sobre la independència sense tenir cap suport institucional ni recursos ja han assolit més de 500.000 vots favorables (i resta mig país, també Barcelona ciutat, per fer-les). Les enquestes ens demostren que la via independentista té moltes opcions de guanyar (47% a favor; 36% en contra, La Vanguardia 17-07-2010) i que entre els votants dels partits parlamentaris  n’hi ha un bon percentatge que votarien SI a la independència. Entre els votants del PSC un 38%!!!, entre els de CiU un 55%, ICV 63%.
Això  demostra que a hores d’ara no sabem si hi ha una majoria social a favor de la independència (molts creiem que sí) i el que cal és que els polítics d’una vegada deixin de decidir en nom d’un poble que no representen de cap manera. S’han passat 30 anys establint ells la relació Catalunya-Espanya i cada dia estem pitjor. Que deixin que sigui el poble qui decideixi, és l’única manera, i la més democràtica, d’acabar amb aquest conflicte que ja fa gairebé 300 anys que dura.
Per a que el poble pugui decidir cal votar els partits independentistes extraparlamentaris (SCI, Rcat, Crida per la Terra) que encara ara estan parlant d’unitat i que esperem que es materialitzi. Si no tenen majoria absoluta (amb la que proclamarien la independència) faran una oposició encaminada a denunciar i evidenciar les brutals limitacions del sistema autonòmic i explicar per què Catalunya necessita la independència per a sobreviure com a nació i com ho hem de fer per aconseguir-la. Aquesta hauria d’haver estat l’estratègia d’ERC però va optar, ja amb el primer tripartit, per integrar-se totalment i sumisament al sistema i acabar oblidant la seva teòrica rao de ser: la independència de Catalunya. 
Cesc Lacueva i Raich

divendres, 1 d’octubre de 2010

Reflexions del Cercle Català de Negocis

www.ccn.cat 




1era part
Empresaris per l’Estat Propi - (Jaume Vallcorba)
Jaume Vallcorba (Sots-President del Cercle Català de Negocis) ens parla del dèficit fiscal i les limitacions del desenvolupament català.
enllaç:
http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat  


2ona part
Empresaris per l’Estat Propi -  (Àlex Sànchez)
Àlex Sànchez (Responsable de noves tecnologies del Cercle Català de Negocis) ens parla dels avantatges d'un estat propi i el seu full de ruta sobre el futur de Catalunya.
enllaç:
http://www.zeniting.com/player.php?id=229&buscUsuario=ccn&app=1&lang=Cat

3era part
Empresaris per l’Estat Propi - tercera part (Jaume Vallcorba)
Jaume Vallcorba (Sots-President del Cercle Català de Negocis) ens respon algunes de les preguntes més freqüents.
enllaç:
http://www.zeniting.com/player.php?id=230&buscUsuario=ccn&app=1&lang=Cat