dijous, 5 de juliol de 2012

Solidaritat Catalana posa el diputat López Tena en contacte amb els electors

Va contestar preguntes durant més de dues hores.

Una cinquantena de persones es van aplegar dissabte passat a la sala Francesc Buireu de Cervera per sotmetre al diputat de Solidaritat Catalana per la Independència a una bateria de preguntes que es va allargar dues hores i quart. L’objectiu de la trobada era atansar el representant del poble a la gent de la Segarra per a què li poguessin plantejar obertament qüestions, queixes o reflexions al voltant de qualsevol tema polític, social, o econòmic. L’acte, que s’inscrivia dins del cicle de Xerrades cap a la independència que la coalició independentista organitza periòdicament, va ser conduït pels representants comarcals Cesc Lacueva i Carles Vila. El primer, coordinador de Solidaritat a la Segarra, explicà que amb accions com aquesta pretenen reforçar la regeneració democràtica, un dels pals de paller ambels quals la coalició es va presentar a les eleccions del 2010.
 
Després d’una breu introducció de l’actualitat política per part d’Alfons López Tena, es va passar a donar la paraula al públic. Les qüestions que es van anar repetint més giraven al voltant de la unitat de l’independentisme, del full de ruta cap a la independència, de la visió de Catalunya que es té fora del país, de la difícil situació econòmica actual i dels sous dels polítics.
 
Quant a la unitat de les forces independentistes, el jurista de Sagunt va recalcar que avui en dia només les CUP (en l’àmbit municipal) i Solidaritat (nacional i municipal) s’han presentat a una contesa electoral amb l’assoliment de la independència com a objectiu en el seu programa per a la legislatura següent. De CiU va dir que no té la independència com a fita, ni tan sols com a utopia, sinó la consecució d’un pacte fiscal impossible que fracassarà en aquest mateix mandat. D’Esquerra va destacar que per molt que parli d’independència, només la té com a objectiu a llarg termini, al qual s’hi ha d’arribar de forma gradual començant també pel pacte fiscal, però que mai no s’ha presentat a unes eleccions amb l’assoliment de l’estat propi com a objectiu en la legislatura. Quant a les relacions amb els partits, va dir que Solidaritat ha volgut parlar en diverses ocasions amb Esquerra però que el partit d’Oriol Junqueras mai no l’ha considerat subjecte polític i no l’ha citat a dialogar cap vegada. Pel que fa a les relacions amb les CUP, les diferències en el model de societat separen, de moment, les dues forces. Mentre que Solidaritat és un moviment transversal, les CUP treballen per una Catalunya independent i socialista.

Diverses preguntes anaven encaminades al full de ruta cap a la independència. López Tena va explicar que per una banda hi ha una societat civil (Assemblea Nacional Catalana) que espeny cap a l’estat propi des de la base però que al capdavall, qui serà imprescindible serà una força política o una majoria parlamentària que proclami la independència des del parlament. Hi ha casos arreu del món d’estats que s’han independitzat gràcies a la via civil i a la via política, però no n’hi ha cap que hagi assolit la independència només des de la via civil. Per a Solidaritat la societat ja està a punt, com reflexa l’últim baròmetre del CEO, on un 51% de la població votaria a favor de l’estat propi (65% dels electors, si excloem els que no anirien a votar) i per tant cal posar fil a l’agulla en aquesta legislatura. Una proclama democràtica i pacífica des de la legitimitat d’una cambra parlamentària obtindria el reconeixement internacional de la UE (que no es posa en assumptes interns dels estats) i dels EUA (que sempre ha reconegut els processos de secessió democràtics). Pel que fa a Espanya, no tindria altre remei que acceptar la decisió democràtica dels catalans, atès que l’ús de la força, per bé que va ser durant molts anys un recurs per aturar processos d’independència, no ho és en l’actualitat, ja que avui en dia al món occidental els països que assoleixen l’estat propi ho fan des de les urnes o des del seu parlament.

Enllaçant aquest tema amb la visió que es té de Catalunya a l’exterior, el diputat va assenyalar que amb la capacitat de decisió i el nivell de competències que té el parlament i el govern de la Generalitat és molt difícil que els mitjans internacionals parin atenció al que passa aquí. La premsa només ha fet cas quan s’ha plantejat sense embuts la possibilitat d’assolir l’estat propi, tal i com va passar amb les consultes per la independència. Tota la resta ho consideren afers interns, i per tant, secundaris. López Tena no es va estar de criticar durament la política de tancament de delegacions del govern a l’exterior i de contactes a nivell internacional on el missatge és absolutament inintel·ligible. A l’estranger ni entenen el pacte fiscal, ni els equilibris lingüístics típics del govern actual per explicar la relació amb Espanya i els projectes de futur. Al capdavall la pregunta que acaben fent és si volem estar dins o fora d’Espanya, qüestió que el govern Mas és incapaç d’explicar de forma entenedora.

També hi va haver moltes preguntes relatives a la crisi econòmica i a les perspectives de futur per al jovent que acaba la seva formació. El diputat va lamentar que “els universitaris catalans es plantegin a quin país aniran a treballar, pregunta impensable deu anys enrere”. I va apuntar que la societat perd el sector de població que més podria fer per projectar el país i ajudar-lo a sortir de la situació actual. Va comparar el cas català amb el que va passar amb Israel, Irlanda o Lituània, que després de patir una diàspora i constituir fortes comunitats a l’exterior (sobretot a EUA) abans de què els seus països assolissin la independència, es van convertir en lobbies determinants en ajudar econòmicament en la formació dels nous estats. “Potser aviat necessitarem l’ajuda de la comunitat catalana a l’exterior”, va assenyalar López Tena. Quant a les retallades que el govern actual va fent periòdicament per fer front a la crisi, va lamentar que en comptes de plantar cara a Espanya i evitar l’espoli fiscal, l’únic que fa és continuar escanyant la població amb retallades en salaris i serveis bàsics per una banda, i anar a buscar finançament privat per una altra (que fa augmentar el volum del deute de forma alarmant, africanitzant de mica en mica la nostra economia). Per López Tena l’única via per superar l’actual situació de robatori estructural és la independència.

Preguntat pels sous desorbitats de la classe política catalana en general (president de la Generalitat, de diputacions, alcaldes de grans ciutats, diputats), el portaveu de Solidaritat al parlament va admetre que realment els sous són desorbitats per la feina que es fa i les competències que tenen, i va afegir que és una de les maneres amb què el govern espanyol manté a ratlla les reivindicacions independentistes de Catalunya, que forçosament han de passar pels representants del poble. Solidaritat ha presentat diverses propostes per rebaixar els sous dels diputats (alguna de les quals hagués comportat la rebaixa d’un 50% en el salari real), però sempre han estat vetades i ni tan sols han entrat al ple a ser discutides.
 
Txema Costa.

diumenge, 18 de març de 2012

EL QUE ENS ROBA ESPANYA I L’IMPOSSIBLE CONCERT ECONÒMIC

El dilluns dia 12 de març el conseller Mas-Colell va presentar les dades de la balança fiscal Catalunya-Espanya segons els càlculs del govern de la Generalitat. Irònicament el mateix dia que ens anunciava que els funcionaris patirien una retallada “extra” de seu sou d’un 2% sumada a la ja anunciada del 3%. 
Les dades aportades pel conseller són esfereïdores i confirmen el que molts pensem fa molts anys. L’interessant és que ens dóna dades des del 1986 fins el 2009 i l’esfaraïment es multiplica: Catalunya va aportar en impostos que no varen tornar al nostre país de cap manera 213.963 milions d’euros. Si fem unes senzilles operacions calculant la mitjana de població de Catalunya entre aquests anys (6.429.000 habitants) i la dividim entre la quantitat espoliada obtenim l’esgarrifosa xifra de 33.280 euros que són 5.537.326 pts. Aquesta quantitat són els diners que cada català ha regalat, millor dit, que li ha robat Espanya entre 1986 i el 2009 per a fer-se trens d’alta velocitat inútils, aeroports on no hi ha avions i per fer de Madrid una de les àrees metropolitanes més avançades en infraestructures del món.
Davant d’això què fan els nostres polítics? Res, anar marejant la perdiu per a deixar-ho tot igual per no posar en perill els seus càrrecs i els dels seus familiars i amics “enxufats” ja que ara tornen a reclamar el concert econòmic (pacte fiscal) quan ja es va reclamar el 1999 per una Comissió Parlamentària i el 2005 amb l’estatut. En ambdues ocasions Espanya va dir NO: ras i curt. La “nova” Comissió d’Estudi sobre un Model de Finançament basat en el Concert Econòmic, que va finalitzar els seus treballs l’octubre del 2011, va concloure (amb els vots de CiU, ICV i ERC) que tornaran a reclamar el mateix però amb limitacions autoimposades que demostren que només volen passar el temps i, insisteixo, marejar la perdiu i confondre els ciutadans.
La Comissió d’entrada renuncia a les Cotitzacions Socials a la Seguretat Social (3.000 milions anuals de dèficit a favor d’Espanya) i accepta que hi ha d’haver una quota de Cooperació Interterritorial fixada per l’estat espanyol. Aquesta quota li permetria a l’estat mantenir l’actual espoli.
A més a més, el concert econòmic és inviable de totes totes per, entre d’altres, dos motius bàsics. 
En primer lloc, la sentència del TC del 2010 diu claríssimament que no és possible una relació bilateral Catalunya-Espanya i que qualsevol decisió s’ha de prendre en el Consell de Política Fiscal i Financera on hi participen la resta de Comunitats Autònomes. La Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat- Generalitat només és un marc de cooperació i en cap cas de codecisió. 
En segon lloc, Catalunya, i la resta de Països Catalans, paguem literalment Espanya i sense aquests diners aquesta no es viable tal com ha funcionat fins ara. Cap altra “Comunitat Autònoma” té dèficit fiscal. El teòric dèficit fiscal de Madrid és fictici. CiU, ICV i ERC volen mantenir una situació, traïnt els seus militants i votants, que només beneficia les èlits d’aquests partits, i el seu entorn, molt ben col.locats en càrrecs, etc., de l’administració autonòmica. Mentre no canviin profundament el funcionament dels partits polítics i, de passada, les seves èlits estarem atrapats ja que estem en mans de gent que no té cap interès en canviar res. Només cal veure el munt de casos de corrupció que es comencen a conèixer i esquitxen persones de tots els partits.

Cesc Lacueva i Raich

dimecres, 15 de febrer de 2012

Solidaritat Catalana presenta els pressupostos de l’estat propi a Guissona


El diputat Uriel Bertran planteja la independència com a única sortida a l’espoli fiscal

L’executiva comarcal de Solidaritat Catalana per la Independència va fer dissabte passat a la sala de plens de l’ajuntament de Guissona la presentació a la Segarra de l’alternativa independentista als pressupostos de la Generalitat per a l’any en curs. 

El diputat i secretari general de la coalició va començar analitzant la insostenible situació de les finances del govern, que s’ha agreujat encara més en els últims anys per la conjuntura econòmica global i pels continuats incompliments per part del govern espanyol a l’hora d’abonar les quantitats ja acordades. El fet de que Catalunya sigui una comunitat autònoma de règim comú i no disposi de concert econòmic com el País Basc, fa que la liquiditat de la Generalitat depengui dels diners que arriben de Madrid. Bertran va assenyalar com a molt problemàtic el fet que el 95% dels impostos que genera l’activitat econòmica de Catalunya és recaptat per Espanya i la diferència entre el que paguem a l’estat i el que aquest ens torna genera un dèficit anual de 20.650 M € (9% del PIB), espoli que no trobaríem en cap altre país. Segons l’economista, la conseqüència és que en baixar la recaptació, també baixen les inversions de l’estat a Catalunya, el que provoca falta de liquiditat en el govern, retallades que minen els fonaments de l’estat del benestar i reducció de salaris. I menys diners a la butxaca vol dir menys consum, per tant menys recaptació. Amb aquesta situació el dirigent independentista afirmà que s’ha entrat en un cercle viciós, del qual aviat serà impossible de sortir perquè la falta de fons del govern català l’obliga, per una banda, a buscar finançament als bancs i, per altra a vendre patrimoni immobiliari. El primer provoca l’augment del deute, els interessos del qual ja són la tercera despesa de la Generalitat, només superada per la dels departaments de Sanitat i Ensenyament i el segon és, de moment, un fracàs absolut perquè ningú no vol adquirir immobles del govern (que forçosament els mantindria en règim de lloguer) perquè tothom sap que els lloguers no seran abonats per falta de fons. Uriel Bertran va dir que aquesta situació es podria mantindre només durant un temps curt, perquè el volum del deute aproxima els pressupostos del govern als dels països africans (quan els catalans paguem impostos com els suecs) i posa al país en risc d’intervenció.

El líder de Solidaritat va afirmar que l’única sortida a aquest atzucac és que Catalunya recapti la totalitat dels impostos i això passa per proclamar la independència de forma unilateral des del Parlament, perquè el Tribunal Constitucional i el PP ja han dit no al concert econòmic. Seguir com fins ara significa repetir els errors dels últims trenta anys en què hem vist que negociar amb Madrid vol dir perdre sempre. Amb els pressupostos de l’esta propi, Catalunya recuperaria de cop els 20.650 M € d’espoli fiscal, amb la qual cosa els ingressos reals passarien de ser 24.333 M € a 44.983 M €, quantitat amb la qual, no només no caldria aplicar més retallades socials, sinó que permetria equilibrar el pressupost a dèficit zero, s’aturaria el creixement del deute, es podria augmentar en un 60% el pressupost del govern amb afectació a l’alça en tots els departaments (ja ministeris) i es podrien finançar les estructures de l’estat propi.



Txema Costa

divendres, 11 de novembre de 2011

CiU i ERC: QUE TOT SEGUEIXI COM FINS ARA


Malgrat els transcendentals fets ocorreguts els darrers anys tant en l’àmbit polític, jurídic, institucional com econòmic, social i lingüisticocultural, pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, i que han provocat les mobilitzacions més grans de la nostra història (10-J, consultes, etc.), CiU i ERC continuen sense voler canviar res: tot els està bé com està. Sembla que la situació que patim de desesperant dependència vers Espanya (que és la mare de tots els nostres problemes) els complagui absolutament, contradint, així, el sentiment majoritari del país, dels seus militants, simpatitzants i votants. Situació de dependència que, sumada a la brutal crisi occidental, ens està portant a la pitjor crisi econòmica dels darrers anys i que està derivant en una situació que ja s'està comparant sense embuts amb la societat catalana resultant de la guerra civil espanyola (postguerra), amb un de cada cinc ciutadans catalans en situació greu de pobresa.

Aquests dos partits proclamen als quatre vents que la via estatutària ha mort. Que l'Espanya de les autonomies mai no podrà assumir el caràcter nacional de Catalunya ni donar resposta a les nostres aspiracions com a poble i que s'ha tancat, sobretot, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional amb el beneplàcit dels partits majoritaris espanyols PP i PSOE. Tot i així, continuen jugant al joc de la "democràcia" espanyola com si res no hagués passat, participant submisament i acríticament en tots els seus àmbits institucionals. No s'adonen que amb aquesta actitud no fan res més que contribuir a perpetuar un sistema que, com he dit, és l'origen i la causa de la major part dels nostres problemes. Dóna la sensació que les elits polítiques es conformen amb un sistema que és una caricatura del que hauria d'ésser el d'un país normal. S'han muntat una parafernàlia d'estat (amb un govern de Catalunya, un Parlament, etc., que semblen de "veritat") pensada per aturar, calmar i convèncer els ciutadans, quan veritablement els que se la creuen (o ho fan veure) són ells. Per això cada dia hi ha més desafecció política.

Amb el recent procés estatutari s'ha vist clar: el 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar, amb el vot del 90% de diputats, un estatut que, en alguns aspectes, era força ambiciós. El van portar a las Cortes españolas (Congrés i Senat), que el van validar després d'haver-lo esquilat de manera escandalosa, en part per culpa del pacte Mas-Zapatero, i li van treure la major part de l'"ambició". El va aprovar en referèndum el poble de Catalunya (per cert, després d'una gran campanya mediàtica favorable -i no oblidem que molts el trobàvem absolutament insuficient- amb només un 35% de vots del cens favorable i amb una baixíssima participació del 48%). Finalment els 12 carques del TC (il·legal per tenir quatre membres caducats) en tomben les parts punyents que havien sobreviscut al tortuós viatge. L'endemà, un milió i mig de persones va sortir al carrer en una de les manifestacions més multitudinàries de tots els temps cridant unànimement “independència”. Paral·lelament s'havien fet, i encara en mancaven, consultes a molts municipis sobre la independència de Catalunya, consultes que, sense cap suport institucional, van culminar amb 812.934 vots favorables a la independència (un 19% del cens legal) i només es van fer en 554 municipis d'un total de 947 que n'hi ha al país.

Quina ha estat la reacció dels partits "catalanistes" CiU i ERC? Dir moltes coses -i de vegades molt grosses-, però bàsicament continuar com sempre: anar fent. Vetar moltes de les iniciatives independentistes que es presenten al Parlament i voler anar a Madrid, una vegada més, a demanar el pacte fiscal (concert econòmic). Però que ens prenen per estúpids? Si fa quatre dies un estatut que, després d’ésser retallat, establia un sistema de finançament molt inferior al concert, que tenia el màxim de força que permet el sistema, se l'han carregat sense cap contemplació, què faran amb el pacte fiscal? Per educació prefereixo no dir-ho...

El president Mas diu que la via estatutària constitucional ha mort, però tot i així insisteix a tornar a demanar i pidolar a Madrid, quan ja coneixem la resposta unànime del PP i PSOE i fins i tot d'IU. Per què? Totes les darreres enquestes diuen que la majoria de catalans volen la independència; tots els membres del seu govern (excepte 1 o 2) van votar sí a la independència en les consultes sobiranistes; el senyor Jordi Pujol (la veu més autoritzada) diu el que diu... Per què llavors el president Mas continua afirmant que encara no som suficient majoria per iniciar

referèndum davant el 32% de vots negatius (complint amb escreix les condicions que la UE va fixar a Montenegro), no seria suficient? Passaria el 32% per damunt del 60%? Això seria democràtic?

Si CiU i el Govern de la Generalitat fessin campanya per la independència estic convençut que aquests percentatges s’incrementarien notablement, ja que, en el fons, l’actual estat d’opinió favorable a la independència l’han provocat els darrers fets, les constants agressions en tots els àmbits (com els atacs a la immersió) i l’estructural discriminació econòmica i en inversions, etc., que hem patit els darrers 30 anys i que ja estan donant els seus “fruits” molt negatius per a l’economia catalana amb 740.000 aturats, gairebé un 20% de la població activa (al País Basc en tenen un 10%).

Si, a més a més, es fes campanya explicant que no volem imposar cap mur entre Catalunya i Espanya, ni fronteres, ni prohibir el castellà i, durant alguns anys, tenir uns convenis molt permissius pel que fa a nacionalitat, permís de residència i de treball, en relació amb els nostres veïns castellans, segur que l’independentisme creixeria encara més. Caldria explicar que no volem imposar barreres, sinó, senzillament, governar-nos tot sols com qualsevol nació normal europea.

Som conscients que el que cal és cercar la unitat independentista i que criticar ERC i CiU potser no ajuda, però la unitat no és bona a qualsevol preu: necessitem la unitat amb una estratègia i uns continguts, irrenunciables i coherents, molt clars. ERC ja ho va provar amb el 1r pacte amb CiU de la primera legislatura (1980) i després amb els dos tripartits..., i ja hem vist com han acabat i per a què ha servit.

Quan es participa submisament, com fan CiU i ERC, en totes les institucions d’un sistema que provoca la nostra mort com a nació, les elits polítiques s’acomoden (converteixen la política en el seu modus vivendi ) i a la fi ni es recorden de quina és la seva funció, com he dit, contradint així els seus votants i simpatitzants i traint-los a ells i el país sencer. Recentment, per exemple, ERC, concretament aquest mes de setembre, en plena agressió a la immersió lingüística a l’ensenyament (agressió que només acaba de començar i que d’altra banda ens farà patir molt en un futur molt proper), va aprovar al Congrés dels Diputats espanyol una esmena (amb els vots de CiU i el PSOE), que diu literalment: “...es plenamente legítimo que el catalán sea el “centro de gravedad“ en la escuela catalana, sin exclusión del castellano, de forma que se garantice su conocimiento y uso en Cataluña.” Paral·lelament, al Parlament de Catalunya es va aprovar una declaració, amb els vots de CiU, ERC, PSC i ICV, que provenia d’un text inicialment presentat per Solidaritat Catalana per la Independència, al qual van eliminar tot el que es referia al català com a única llengua vehicular, només van deixar llengua vehicular, a seques; obrint inevitablement la porta a la introducció del castellà com a llengua vehicular. Solidaritat, òbviament, s’hi va abstenir.

Per acabar, és cert que algú em pot dir que a ERC hi ha hagut canvis, però penso que han estat cosmètics; fet que ja s’ha evidenciat amb la negociació d’una possible coalició amb Solidaritat per anar plegats a les eleccions espanyoles: ERC vol anar a defensar l’impossible concert econòmic a Madrid i Solidaritat a treballar sense complexos per la independència. Per això, entre altres raons, no ha estat possible l’acord. Esperem que se n’adonin i que per a les eleccions del 2014 al Parlament de Catalunya sí que hi hagi acord. I és que, veient la greu situació d’emergència nacional en la qual es troba el nostre país, fa que sigui absolutament imprescindible.

Cesc Lacueva i Raich 31-X-2011

dimecres, 14 de setembre de 2011

En defensa de l’escola en català


Cap de setmana mogut a la capital de la Segarra. Si dissabte al vespre, torxes i estelades marxaven
pel centre i diumenge lluïa l'estelada al balcó de la Paeria, dilluns, primer dia del curs escolar, moltes
famílies es van atansar a la plaça Major per donar suport a la convocatòria en defensa de l'escola en
català. Solidaritat Catalana per la Independència-Segarra s'havia adherit al manifest promogut per Som
Escola i va fer una crida a tots els seus adherits i simpatitzants a assistir a la convocatòria, on es va llegir
el document esmentat davant dels 250 assistents. En acabar, diversos regidors de la Paeria van apuntar
la possibilitat de votar una moció de suport aquesta mateixa setmana en defensa del model d'immersió

lingüística.