divendres, 11 de novembre de 2011

CiU i ERC: QUE TOT SEGUEIXI COM FINS ARA


Malgrat els transcendentals fets ocorreguts els darrers anys tant en l’àmbit polític, jurídic, institucional com econòmic, social i lingüisticocultural, pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, i que han provocat les mobilitzacions més grans de la nostra història (10-J, consultes, etc.), CiU i ERC continuen sense voler canviar res: tot els està bé com està. Sembla que la situació que patim de desesperant dependència vers Espanya (que és la mare de tots els nostres problemes) els complagui absolutament, contradint, així, el sentiment majoritari del país, dels seus militants, simpatitzants i votants. Situació de dependència que, sumada a la brutal crisi occidental, ens està portant a la pitjor crisi econòmica dels darrers anys i que està derivant en una situació que ja s'està comparant sense embuts amb la societat catalana resultant de la guerra civil espanyola (postguerra), amb un de cada cinc ciutadans catalans en situació greu de pobresa.

Aquests dos partits proclamen als quatre vents que la via estatutària ha mort. Que l'Espanya de les autonomies mai no podrà assumir el caràcter nacional de Catalunya ni donar resposta a les nostres aspiracions com a poble i que s'ha tancat, sobretot, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional amb el beneplàcit dels partits majoritaris espanyols PP i PSOE. Tot i així, continuen jugant al joc de la "democràcia" espanyola com si res no hagués passat, participant submisament i acríticament en tots els seus àmbits institucionals. No s'adonen que amb aquesta actitud no fan res més que contribuir a perpetuar un sistema que, com he dit, és l'origen i la causa de la major part dels nostres problemes. Dóna la sensació que les elits polítiques es conformen amb un sistema que és una caricatura del que hauria d'ésser el d'un país normal. S'han muntat una parafernàlia d'estat (amb un govern de Catalunya, un Parlament, etc., que semblen de "veritat") pensada per aturar, calmar i convèncer els ciutadans, quan veritablement els que se la creuen (o ho fan veure) són ells. Per això cada dia hi ha més desafecció política.

Amb el recent procés estatutari s'ha vist clar: el 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar, amb el vot del 90% de diputats, un estatut que, en alguns aspectes, era força ambiciós. El van portar a las Cortes españolas (Congrés i Senat), que el van validar després d'haver-lo esquilat de manera escandalosa, en part per culpa del pacte Mas-Zapatero, i li van treure la major part de l'"ambició". El va aprovar en referèndum el poble de Catalunya (per cert, després d'una gran campanya mediàtica favorable -i no oblidem que molts el trobàvem absolutament insuficient- amb només un 35% de vots del cens favorable i amb una baixíssima participació del 48%). Finalment els 12 carques del TC (il·legal per tenir quatre membres caducats) en tomben les parts punyents que havien sobreviscut al tortuós viatge. L'endemà, un milió i mig de persones va sortir al carrer en una de les manifestacions més multitudinàries de tots els temps cridant unànimement “independència”. Paral·lelament s'havien fet, i encara en mancaven, consultes a molts municipis sobre la independència de Catalunya, consultes que, sense cap suport institucional, van culminar amb 812.934 vots favorables a la independència (un 19% del cens legal) i només es van fer en 554 municipis d'un total de 947 que n'hi ha al país.

Quina ha estat la reacció dels partits "catalanistes" CiU i ERC? Dir moltes coses -i de vegades molt grosses-, però bàsicament continuar com sempre: anar fent. Vetar moltes de les iniciatives independentistes que es presenten al Parlament i voler anar a Madrid, una vegada més, a demanar el pacte fiscal (concert econòmic). Però que ens prenen per estúpids? Si fa quatre dies un estatut que, després d’ésser retallat, establia un sistema de finançament molt inferior al concert, que tenia el màxim de força que permet el sistema, se l'han carregat sense cap contemplació, què faran amb el pacte fiscal? Per educació prefereixo no dir-ho...

El president Mas diu que la via estatutària constitucional ha mort, però tot i així insisteix a tornar a demanar i pidolar a Madrid, quan ja coneixem la resposta unànime del PP i PSOE i fins i tot d'IU. Per què? Totes les darreres enquestes diuen que la majoria de catalans volen la independència; tots els membres del seu govern (excepte 1 o 2) van votar sí a la independència en les consultes sobiranistes; el senyor Jordi Pujol (la veu més autoritzada) diu el que diu... Per què llavors el president Mas continua afirmant que encara no som suficient majoria per iniciar

referèndum davant el 32% de vots negatius (complint amb escreix les condicions que la UE va fixar a Montenegro), no seria suficient? Passaria el 32% per damunt del 60%? Això seria democràtic?

Si CiU i el Govern de la Generalitat fessin campanya per la independència estic convençut que aquests percentatges s’incrementarien notablement, ja que, en el fons, l’actual estat d’opinió favorable a la independència l’han provocat els darrers fets, les constants agressions en tots els àmbits (com els atacs a la immersió) i l’estructural discriminació econòmica i en inversions, etc., que hem patit els darrers 30 anys i que ja estan donant els seus “fruits” molt negatius per a l’economia catalana amb 740.000 aturats, gairebé un 20% de la població activa (al País Basc en tenen un 10%).

Si, a més a més, es fes campanya explicant que no volem imposar cap mur entre Catalunya i Espanya, ni fronteres, ni prohibir el castellà i, durant alguns anys, tenir uns convenis molt permissius pel que fa a nacionalitat, permís de residència i de treball, en relació amb els nostres veïns castellans, segur que l’independentisme creixeria encara més. Caldria explicar que no volem imposar barreres, sinó, senzillament, governar-nos tot sols com qualsevol nació normal europea.

Som conscients que el que cal és cercar la unitat independentista i que criticar ERC i CiU potser no ajuda, però la unitat no és bona a qualsevol preu: necessitem la unitat amb una estratègia i uns continguts, irrenunciables i coherents, molt clars. ERC ja ho va provar amb el 1r pacte amb CiU de la primera legislatura (1980) i després amb els dos tripartits..., i ja hem vist com han acabat i per a què ha servit.

Quan es participa submisament, com fan CiU i ERC, en totes les institucions d’un sistema que provoca la nostra mort com a nació, les elits polítiques s’acomoden (converteixen la política en el seu modus vivendi ) i a la fi ni es recorden de quina és la seva funció, com he dit, contradint així els seus votants i simpatitzants i traint-los a ells i el país sencer. Recentment, per exemple, ERC, concretament aquest mes de setembre, en plena agressió a la immersió lingüística a l’ensenyament (agressió que només acaba de començar i que d’altra banda ens farà patir molt en un futur molt proper), va aprovar al Congrés dels Diputats espanyol una esmena (amb els vots de CiU i el PSOE), que diu literalment: “...es plenamente legítimo que el catalán sea el “centro de gravedad“ en la escuela catalana, sin exclusión del castellano, de forma que se garantice su conocimiento y uso en Cataluña.” Paral·lelament, al Parlament de Catalunya es va aprovar una declaració, amb els vots de CiU, ERC, PSC i ICV, que provenia d’un text inicialment presentat per Solidaritat Catalana per la Independència, al qual van eliminar tot el que es referia al català com a única llengua vehicular, només van deixar llengua vehicular, a seques; obrint inevitablement la porta a la introducció del castellà com a llengua vehicular. Solidaritat, òbviament, s’hi va abstenir.

Per acabar, és cert que algú em pot dir que a ERC hi ha hagut canvis, però penso que han estat cosmètics; fet que ja s’ha evidenciat amb la negociació d’una possible coalició amb Solidaritat per anar plegats a les eleccions espanyoles: ERC vol anar a defensar l’impossible concert econòmic a Madrid i Solidaritat a treballar sense complexos per la independència. Per això, entre altres raons, no ha estat possible l’acord. Esperem que se n’adonin i que per a les eleccions del 2014 al Parlament de Catalunya sí que hi hagi acord. I és que, veient la greu situació d’emergència nacional en la qual es troba el nostre país, fa que sigui absolutament imprescindible.

Cesc Lacueva i Raich 31-X-2011

dimecres, 14 de setembre de 2011

En defensa de l’escola en català


Cap de setmana mogut a la capital de la Segarra. Si dissabte al vespre, torxes i estelades marxaven
pel centre i diumenge lluïa l'estelada al balcó de la Paeria, dilluns, primer dia del curs escolar, moltes
famílies es van atansar a la plaça Major per donar suport a la convocatòria en defensa de l'escola en
català. Solidaritat Catalana per la Independència-Segarra s'havia adherit al manifest promogut per Som
Escola i va fer una crida a tots els seus adherits i simpatitzants a assistir a la convocatòria, on es va llegir
el document esmentat davant dels 250 assistents. En acabar, diversos regidors de la Paeria van apuntar
la possibilitat de votar una moció de suport aquesta mateixa setmana en defensa del model d'immersió

lingüística.

dimarts, 13 de setembre de 2011

L’independentisme cerverí s’uneix per la marxa de torxes


Cervera (Segarra), 12 de setembre de 2011


Els carrers més cèntrics de Cervera van ser testimonis la nit prèvia a la Diada de la marxa de torxes per la independència organitzada pel Centre Obrer. Al voltant de 150 persones de Cervera i de la comarca van protagonitzar la Diada més reivindicativa dels últims anys. La recent interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el sistema d’immersió lingüística a les escoles que ha fet del català un factor de cohesió social en unes aules diverses, va ser entomada com una atac a la llengua i al país i va endurir la resposta de la societat civil cerverina.

Mireia Brandon, en representació del Centre Obrer, va ser l’encarregada de llegir el manifest unitari que havien consensuat Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament, Esquerra, Convergència Democràtica, Centre Obrer i Assemblea de Joves de Cervera. El manifest destacava la falta de sobirania política com un fre, no ja al desenvolupament del país, sinó a una més ràpida sortida de la crisi degut a l’espoli que pateix Catalunya cada any; subratllava els dèficits democràtics de l’estat i el menyspreu a les decisions expressades per la ciutadania en referència a l’estatut. Els firmants coincidien, per tot plegat, en la necessitat d’aconseguir l’estat propi.

En acabat va començar la marxa que va portar els manifestants amb torxes i estelades fins al monument a la Generalitat. Un cop allà es va tornar a llegir el manifest i es va cloure l’acte amb el cant d’Els Segadors. Un sopar popular va posar punt i final a la jornada.



















dissabte, 3 de setembre de 2011

Manifest 11 de setembre de 2011


Un any més els catalans ens disposem a recordar una dolorosa derrota que el 1714 va suposar la pèrdua de les nostres llibertats com a nació independent que érem. Felip V va sotmetre Catalunya amb mà de ferro i la va intentar fer desaparèixer com a poble. Després d’ell en seguiren d’altres, però quasi 300 anys més tard continuem drets i més vius que mai per recuperar el que és nostre.
I diem més vius que mai perquè en els últims temps les escomeses espanyolistes contra Catalunya han fet obrir els ulls a molts catalans i catalanes que es pensaven que encara era possible entendre’s amb Espanya. Però l’espoli econòmic i la falta d’inversions frenen el nostre desenvolupament. Només evitant aquest injust robatori, Catalunya seria el quart país més ric de la UE, ens estalviaríem retallades i tindríem molt més recursos per sortir de la crisi global molt més ràpidament. Amb l’estat propi, Catalunya tindria més llibertat per orientar la seva economia cap als sectors més productius.
Per altra banda l’ofensiva espanyolista es posa de manifest també atacant les bases de la nostra llengua i cultura. Espanya continua vetant el català al parlament espanyol i europeu, imposa l’etiquetatge en castellà dels nostres productes, esquartera l’espai audiovisual en tallar el senyal de televisió de Catalunya al País Valencià, ataca els fonaments del nostre sistema educatiu d’immersió lingüística i imposa el castellà a l’escola a cop de sentència. Amb l’estat propi, només nosaltres decidiríem sobre la nostra llengua i la nostra cultura.
Finalment no podem continuar pertanyent a un estat amb dèficits democràtics tan greus com els que es posen de manifest quan un tribunal constitucional format per dotze magistrats pot tombar un estatut de Catalunya validat a les urnes per un 74% de vots favorables, amb repetides manipulacions informatives dels seus mitjans i negant al cap i a la fi allò que està reconegut internacionalment: el dret dels pobles a decidir el seu futur pacíficament, lliurement i democràticament. Amb l’estat propi recuperat d’aquesta manera construiríem una democràcia de qualitat i tindríem les portes obertes de la UE, que encara s’ha d’ampliar més amb el País Basc, Escòcia i Flandes.
Ara més que mai necessitem la independència, perquè continuar a Espanya ens condemna a ser ciutadans de segona. Des de Cervera ens unim a tots els que, des de tots els punts dels Països Catalans, reclamen la independència i fem una crida a tots els cerverins i cerverines a participar en els actes locals del vespre del dia 10 i a penjar estelades a finestres i balcons.

dilluns, 4 de juliol de 2011

La revisió de la memòria històrica centra el segon acte del cicle Xerrades cap a la independència


Toni Strubell, president de Solidaritat Catalana, i Jordi Oliva, investigador dels fets de la guerra civil, els convidats.
Memòria històrica, una assignatura pendent. El títol de la xerrada de divendres passat a la sala la Pèrgola ja deixava entreveure la posició crítica dels dos ponents sobre el tema. I així fou, Strubell, amb un enfocament general, i Oliva, més centrat en els espais de la guerra civil a la Segarra, van exposar davant els quaranta assistents les seves tesis sobre les polítiques de memòria històrica.

Txema Costa, representant de l’executiva comarcal de Solidaritat, va introduir l’acte posant-lo en context i repassant breument la trajectòria dels convidats. El diputat per Girona de Solidaritat i president de la formació, Toni Strubell, va començar fent un repàs històric de com s’ha tractat el passat i va tenir un record per l’il·lustre cerverí Josep Benet, incansable defensor dels represaliats franquistes, de qui va lloar la seva postura crítica de la interpretació de la història. A l’hora de fer revisió del passat va posar com a models Alemanya (judicis de Nuremberg, compensacions milionàries a les víctimes) o Argentina (condemna a cadena perpètua al dictador Videla i centenars de militars a la presó). Strubell va lamentar que l’estat no hagi acabat de trencar mai amb la dictadura franquista i va posar com a exemple el nomenament de l’actual rei per part del general Franco. Va denunciar també la complicitat d’amplis sectors eclesiàstics amb el franquisme i va posar com a exemple el cas de la cadena COPE, de la que va dir que en qualsevol país amb tradició democràtica estaria tancada en 24 hores per fer apologia del feixisme, un delicte que a Alemanya és considerat un crim i a Espanya ha estat despenalitzat fa pocs anys pel tribunal suprem. L’última oportunitat perduda va ser la promulgació el 2007 de la llei de memòria històrica per part del govern Zapatero, amb la que tothom esperava l’anul·lació dels judicis durant la guerra civil i la dictadura franquista, entre els quals va esmentar els que van acabar amb l’afusellament del president Companys o el de l’anarquista Salvador Puig i Antich, anul·lació que no es va produir i que va provocar dures crítiques per part d’organitzacions de drets humans internacionals, entre les quals Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Per acabar, va donar alguna pista de tanta tebior legislativa contra els responsables de la repressió franquista. Zapatero va encomanar el redactat de la llei a Cándido Conde-Pumpido i a Fernando Herrero Tejedor. L’avi del primer va firmar desenes de sentències de mort com a coronel de l’exèrcit de Franco contra sindicalistes de la UGT i de la CNT i va condemnar a cadena perpètua a tres menors d’edat. El pare del segon va ser destacat falangista i ministre secretari general del Movimiento.
A continuació va agafar la paraula l’historiador de Sedó, Jordi Oliva, d’alguna forma seguidor de l’obra de Josep Benet en aquest camp. El seu parlament es va focalitzar en el període de guerra civil i postguerra a la Segarra. Va explicar la seva tasca com a coordinador del projecte de recuperació d’espais de la guerra civil en el marc del tram segarrenc de la L-2, una línia de fortificacions a la reraguarda que s’estenia de la Seu d’Urgell a Tarragona i que havia de ser la segona (finalment va ser l’última) de sis línies de defensa de Catalunya davant l’ofensiva feixista. En la seva exposició, amb abundants imatges projectades, va destacar el patiment humà que durant molts anys va restar parcialment amagat ja que, de repressió n’hi va haver en els dos bàndols (assassinats arbitraris, bombardejos sobre població civil, camp de concentració de la universitat...), va agrair la col·laboració dels diversos ajuntaments on es van instal·lar, en el seu dia, plafons informatius dels fets que hi van ocórrer i va destacar per damunt de la resta, l’espai del cementiri de Cervera on hi ha la fossa comuna, avui en dia simbòlicament delimitada, ja que segons va explicar, de fosses (potser reduïdes, de 3, 5, 10 cadàvers) el cementiri n’és ple. La recuperació i dignificació d’aquesta fossa és posada avui en dia com a model. A la part final de la seva intervenció va lamentar l’encara insuficient explotació com a reclam de turisme cultural que se’n pot fer i també el poc aprofitament pedagògic que les escoles i instituts en fan.

dimecres, 20 d’abril de 2011

CiU, LA LLEI D’INDEPENDÈNCIA I EL SENTIT DEL RIDÍCUL

Després del debat del dia 13 d’abril al Parlament de Catalunya sobre la proposició de llei de declaració d’independència, i confirmat el seu rebuig a causa de l’abstenció de CiU, tinc una barreja de sentiments oposats: hi ha moments en què estic molt emprenyat i sóc pessimista i en d’altres sóc molt optimista.

Em sento pessimista quan veig que CiU, sense cap argument, ha tombat una proposició de llei que no s’havia d’aprovar dimecres, senzillament s’havia de possibilitar que continués la seva tramitació parlamentària. Què vol dir això? Vol dir que s’hauria constituït una comissió parlamentària en la que hi hauria hagut moltes compareixences d’especialistes, en totes les àrees considerades d’interès pels diputats de la comissió, i d’altres persones i s’hauria portat a terme un extens i qualitatiu debat que, de ben segur, hauria aportat algun tipus de llum en la foscor en què ens trobem.

CiU ha fet el més estrepitós ridícul (encara que ells diuen que l’han fet els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència) abstenint-se en la votació de les esmenes a la totalitat dels partits espanyolistes ja que al seu programa electoral parlen de dret a decidir sense límits; el President de la Generalitat i tots els consellers del govern han votat Sí a les consultes sobiranistes, tret de la Sra. Fernandez Bozal (no sabem què va votar) i la Sra. Joana Ortega que amb el Sr. Duran i Lleida sí que han protagonitzat el ridícul més espantós. Per cert, el cas del Duran i Lleida mereix un breu comentari ja que actua com un infiltrat d’Espanya, dins Unió Democràtica, amb la missió d’aturar els catalans en les seves legítimes aspiracions nacionals. Hi ha molts tipus de traïdors però el Duran és el pitjor de tots i actua al més alt nivell. Una persona a sou del PP i del PSOE no ho faria millor: en una ocasió va dir literalment que “he de convèncer els catalans que no els interessa la independencia”. La història el jutjarà implacablement.

A la consulta de Barcelona del 10 d’abril el si a la independència ha aconseguit més de 230.000 vots superant àmpliament en nombres absoluts el PSC a les darreres municipals a Barcelona (182.216) i a CiU (155.101). S’han fet consultes a 554 municipis (d’un total de 947) amb un nombre de votants importantíssim (881.564) i amb 812.934 vots favorables a la independència. S’ha assolit, globalment, un 20,5% de participació sobre el cens legal (comptant només els majors de 18 anys i amb nacionalitat espanyola) i el si ha representat el 19% del cens. CiU va obtenir en les darreres eleccions al Parlament 1.202.830 vots que sobre el cens representen el 22,4%. Per tant, si les consultes sobiranistes s’haguéssin fet als 393 municipis on encara no s’han fet (i que ja no es faran; per exemple a l’Hospitalet no s’ha fet i és la segona ciutat del país) el si a la independència hauria recollit un nombre molt proper als resultats de CiU. El si ha aconseguit, com he dit, el 19% de vots sobre el cens i dobla el que va aconseguir el PSC, 10.7%, a les darreres eleccions al Parlament. Aquesta dada hauria de fer reflexionar al Sr. Zapatero abans d’ironitzar amb la participació a la consulta de Barcelona. Deia que “només” han participat 18 de cada 100 persones que, en realitat, són 21 per cada 100 del cens legal. Els votants del PSC a Catalunya (segona força al Parlament) són només 10 de cada 100. 

Aquesta era, doncs, una ocasió única ja que la proposta de Solidaritat al Parlament semblava (per una casualitat temporal) venir avalada pels centenars de milers de vots favorables a la independència de les consultes acabades el dia 10 a Barcelona i altres municipis. 

El TC ha matxacat i destruït la darrera oportunitat de l’autonomisme (cosa que reconeix CiU al seu programa). Hem fet la manifestació a favor de la independència més gran de tots els temps, etc., etc., etc., i la Generalitat està espoliada, endeutada i sense un euro, tancant plantes d’hospitals, reduïnt significativament els recursos destinats a ensenyament i demanant crèdits per pagar les nòmines dels seus funcionaris.

Tot i aquests contundents arguments (i molts d’altres que n’hi ha), les penoses circunstàncies del moment i l’enorme pressió exercida per la societat civil (consultes, manifestació del 10-j, etc.) CiU s’ha negat a possibilitar ni tant sols el debat i això ens fa pensar malament de les seves veritables intencions, sobretot sabent que de 62 diputats, segons la revista El Temps, 42 votarien que si a la independència. Per què CiU va admetre a tràmit la proposició de llei? Per què, si pensaven tombar-la a la primera? Ells sabran però és radicalment incomprensible que no hagin permès el debat i en aquest sentit passaran a la història com el que es mereixen: uns polítics covards i de curta volada que no fan res més que distanciar-se enormement dels ciutadans que clamen per plantar cara a Espanya d’una punyetera vegada.

Em sento optimista perquè tenim diverses evidències que mostren inequívocament que l’independentisme a Catalunya, si no ho és ja, ben aviat serà majoritari. Sóc optimista perquè per primera vegada sento els nostres arguments, independentistes sense complexes, al Parlament encarnats amb Solidaritat. El Sr. Strubell va pronunciar un preciós discurs digne de l’ocasió amb un to transcendental i, per cert, molt respectuós. Un discurs d’una gran qualitat que esperem s’estudïi d’aquí a uns anys com el tret de sortida que portarà al Parlament, juntament amb la societat civil catalana que ja ho està fent insistentment, a reclamar decididament la independència. L’any que ve passades les eleccions espanyoles, governi qui governi, PP o PSOE, li diran a CiU NO al pacte fiscal o al concert o al que demani i quan ja no hi hagi cap més alternativa aleshores potser CiU s’apuntarà al carro de la independència. 

L’Antoni Strubell, nét de l’insigne Josep Trueta, va obrir les portes a l’entesa amb CiU però per aquests pesen més els interessos partidistes i cojunturals que el preocupant present i futur del nostre país. De fet, la decisió de CiU només “aplaça” un debat i un pas definitiu que ha de fer, i farà, Catalunya. El retard és molt perjudicial ja que cada dia tanquen empreses catalanes i si esperem massa Catalunya quedarà encara més destruïda econòmica i industrialment.

Així doncs, potser si que lluitar decididament pel teu país (com han fet els diputats de SI) és fer el ridícul, depèn del concepte que en tinguem, però anar el dia 10 a votar si a la independència en la consulta de Barcelona i el dia 13, tres dies després, votar per aturar la llei d’independència al Parlament és senzillament demencial.

Cesc Lacueva i Raich

dijous, 24 de març de 2011

Primer acte del cicle Xerrades cap a la independència

Cervera (Segarra), 18 de març de 2011

López Tena explica a Cervera la proposició de Llei de Declaració d’Independència




Amb la intenció de difondre el missatge independentista a la Segarra, l’executiva comarcal de Solidaritat Catalana va oferir divendres passat a la sala la Pèrgola davant una seixantena de persones una xerrada que va comptar amb la presència del diputat Alfons López Tena que va explicar la presentació per part de la coalició independentista de la proposició de Llei de Declaració d’Independència de Catalunya.
Va fer la introducció el coordinador comarcal Cesc Lacueva que va posar en context l’acte en el marc dels compromisos adquirits per l’executiva comarcal després del congrés del febrer. Va explicar també que Solidaritat no presentaria candidatura a les municipals de Cervera malgrat haver intentat arribar a acords amb altres forces independentistes.
A continuació el diputat López Tena, va explicar que en els pocs mesos que la coalició porta al parlament és qui ha presentat més proposicions de llei de totes les legislatures des de la restauració de la democràcia. La de Declaració d’Independència de Catalunya però, és especial perquè era el compromís electoral número 1. Segons aquesta proposició, que serà debatuda en les properes setmanes, el parlament de Catalunya, que no ha renunciat mai a exercir el dret a l’autodeterminació, com a representant legítim del poble català, facultaria el govern de la Generalitat a negociar el reconeixement internacional de la declaració d’independència i es faria efectiva després d’haver-se aprovat per majoria absoluta del ple del parlament. El notari, fill de Sagunt, va explicar que el debat sobiranista actual és la conseqüència lògica de l’ofec què Catalunya pateix per continuar pertanyent a l’estat espanyol i que ha desembocat en una profunda crisi econòmica, cultural i d’identitat fruit d’una relació de dominació i no d’un pacte entre iguals.

dilluns, 21 de març de 2011

Presentació xerrada amb Alfons López Tena

Abans de donar la paraula a l’Alfons López Tena , com a Coordinador Comarcal de Solidaritat Catalana per la Independència de la Segarra, volia presentar-vos els que sóm i comentar unes quantes coses ja que aquest és el primer acte que organitzem des que Solidaritat s’ha organitzat i estructurat, tant a nivell nacional com comarcal.


Fa menys d’un mes ens vam reunir els adherits (hi vam assistir el 70%) i alguns simpatitzants en el “1r Congrés Comarcal de Solidaritat Catalana per la Independència de la Segarra”. Vam triar una executiva comarcal i vam intercanviar opinions i propostes. Fins aleshores els que hem estat col.laborant amb SI i organitzant tot un seguit d’actes per tota la comarca, per a les passades eleccions al Parlament, no ens havia triat ningú. Érem els que anàvem a les reunions. Ara, serem els mateixos (espero que a partir d’avui molts més) però al menys tots els adherits han tingut l’oportunitat de presentar-se com a candidats a l’executiva comarcal i de vortar el dia del Congrés. No es va presentar cap més candidatura que la nostra i l’executiva triada per unanimitat és aquesta: Secretari d’Organització i Finances el Carles Vila; Secretari d’Imatge i Comunicació el Txema Costa i Coordinador Comarcal jo mateix, Cesc Lacueva. Amb nosaltres col.laboren altres persones de diverses maneres. Aprofito aquest moment per animar-vos a participar i demanar la vostra col.laboració en tot aquest procés de la forma que us vagi bé i, sobretot, em refereixo als dels pobles de la comarca ja que, fora de Cervera, hi ha poques persones actives. El nostre correu el podeu trobar a la web i és: segarra@territori.solidaritatcatalana.cat.


El nostre objectiu com a representants de SI a la Segarra és col.laborar de totes les maneres possibles en la difusió, promoció i dinamització de l’independentisme a tots els nivells. Posarem en marxa les propostes globals de SI i participarem en la seva consolidació i expansió. Proposarem campanyes i accions pròpies, restringides a l’àmbit comarcal. Oferirem tot el suport a les possibles candidatures municipals que puguin sorgir a la nostra comarca tot i que, certament, hi ha poc temps: fins a mitjans del mes que ve.


Una de les accions pròpies que hem decidit de fer és un cicle de xerrades amb el nom genèric de “Xerrades cap a la independència” amb tres tipus d’actes:

  • Xerrades amb els nostres diputats (com aquesta d’avui) i altres persones de SI, de l’executiva nacional, regional,etc., que ens expliquin les accions que estan duent a terme i què podem fer per ajudar-los. Per exemple el dia 2 d’abril hi ha una mobilització a Barcelona a favor de la proposició de llei de declaració d’independència i de les consultes.
  • Xerrades temàtiques monogràfiques: parlarem un dia d’història, un altre d’economia. De llengua i sociolingüística, d’infraestructures, de societat i política, de mitjans de comunicació i internet, de dret constitucional. També parlarem d’altres nacions europees que han aconseguit recentment la independència (en 20 anys el mapa polític d’Europa ha canviat moltíssim) i de les que estan en el camí, etc.
  • Debats. Intentarem fer algun debat genèric i potser alguna de les xerrades temàtiques en forma de debat.

Aquest serà un cicle de xerrades una mica especial ja que els nostres recursos són molt limitats i no tenim la capacitat de presentar-vos ara el calendari del mateix amb dates i ponents. Oportunament ho anirem anunciant, esperem poder-vos sorprendre.


Amb totes aquestes xerrades volem, a més de propiciar el debat i la reflexió, fer una anàlisi profunda per conèixer la situació actual en què es troba el nostre país. També ens aproximarem a entendre com hem arribat a aquesta situació i proposarem què hem de fer per superar-la. Veurem claríssim que la independència és encara més urgent del que ens podem imaginar. Aprofundint en qualsevol tema sempre arribarem a la conclusió que el nostre principal problema és la dependència d’Espanya.


Cal que sapigueu que no ens presentem a les municipals de Cervera senzillament perquè no tenim gent per poder presentar una candidatura amb cara i ulls. Es va parlar amb ERC i Rcat, en dues reunions conjuntes, de fer una gran coalició independentista municipal amb el nom que sigui, “Cervera per la Independència”, per exemple. Nosaltres seguint les directrius de SI, aprovades per tots els adherits en el Congrés Nacional, vam exposar dues condicions: primera, que els vots d’aquesta hipotètica candidatura unitària no podien sumar, de cara al Consell Comarcal i la Diputació, per ningú que no fos la mateixa coalició o, evidentment, per SI. Això pel senzill fet que ERC a la Diputació pacta amb el PSC-PSOE i nosaltres no podem donar suport a un partit espanyolista com el PSOE. La segona condició, basada en la regeneració democràtica que defensem, era que no es pogués presentar cap candidat d’ERC que hagués estat anteriorment a l’Ajuntament de Cervera. Ens van dir que els vots de la coalició havien de sumar només per a ERC, per al Consell Comarcal i la Diputació, que això era innegociable, i, per tant, l’acord no va ésser possible.


Per cert, aquests principis són exactament els que s’ha saltat a la torera el Sr. Laporta, presentant-se amb ERC amb el Sr. Portabella de cap de llista i ell de numero 2.


Per acabar vull fer un altre comentari sobre el Sr. Laporta, sobre ERC i sobre el que és SI.


Fins la seva sortida, quan els mitjans es referien a SI com el partit del Laporta, a molts dels que hi col.laborem se’ns posaven els pèls de punta. Tots sabiem que el Sr. Laporta a part de la seva popularitat (i diners) no havia aportat res a Solidaritat i alguns pensem que va restar més que sumar en les darreres eleccions al Parlament. SI ha estat construïda, i molt ben construïda, amb unes garanties democràtiques, crec, sense precedents en la política catalana, pel Sr. Alfons Lopez Tena i el Sr. Uriel Bertran i moltes persones més com el Sr. Emili Valdero o la Sra. Isabel Clara-Simo. S’hi han incorporat històrics de l’independentisme com el Fredi Bentanachs, d’aquí la Segarra, la Núria Cadenes, el mític Josep Guia (PSAN), etc.


Solidaritat en cap moment representa cap divisió de l’independentisme ja que ve a omplir un espai que no ocupa cap partit. Feia molts anys que esperàvem un moviment com SI, i més concretament, des del 1r tripartit. Aleshores ERC, que havia crescut enormement, en nombre de diputats, presentant un projecte poc concret però inequívocament independentista, (entre el 1999 i el 2003 va passar de 12 a 23 diputats) va, inexplicablement, entrar submisament en dos governs de la Generalitat a canvi de res, com si el seu objectiu fos gestionar l’autonomia, traïnt l’objectiu independentista i decepcionant-nos profundament a tots. Des d’aleshores participa, en tot el sistema autonòmic d’una manera tant moderada que no fa res més que contribuir a perpetuar-lo. El Sr. Benach, a la Mesa del Parlament, va votar en contra de l’admissió a tràmit d’una Iniciativa Popular que tenia l’objectiu de poder fer un referéndum oficial sobre la independencia. ERC ja ho ha dit clar: “sóm gradualistes” va dir el Sr. Ridao en una entrevista a la ràdio. Se n’enriu dels independentistes “exprés” (que sóm nosaltres) i diu, el mateix personatge, que SI és l’independentisme marginal.


Nosaltres tenim pressa per una senzillíssima raó: com he dit, el país també té molta pressa. Econòmicament estem quedant absolutament endarrerits i expoliats (ahir sentia que pel govern espanyol, a aquestes alçades, l’eix mediterrani ferroviari no és prioritari, n’hi ha d’altrés que sí); lingüísticament, el català en algunes zones està morint-se. Amb la sentència del TC Espanya ens ha tancat la porta a totes les nostres aspiracions i ens ha dit que el màxim d’autonomia que tindrem és l’actual i ens ha demostrat que si pot el farà retrocedir. Només cal veure què està passant recentment: el greu qüestionament de la immersió lingüística a l’ensenyament primari, el tancament de TV3 al País Valencià, la suspensió de reglaments d’institucions, com les Diputacions, perquè situen el català com a llengua preferent, etc. Fins i tot el Sr. Jordi Pujol ens diu que en pocs anys Catalunya pot desaparèixer si no assolim la independència.


Per tant, la necessitat d’independència és urgent. Puc entendre que gent que viu de la seva relació amb ERC (càrrecs, etc.) es resisteixin a acceptar l’evidència però no puc comprendre com ciutadans sense cap interès personal puguin continuar donant suport a ERC. Els darrers fets del Sr. Laporta, com a nou fitxatge d’ERC, ens confirmen que a ERC, com a partit, només li interessa la seva continuïtat com a tal, al preu que sigui. Em consta que a molts dels seus militants no els fa gens de gràcia l’entrada de Laporta. El mitjà (ERC) s’ha convertit en un fi en sí mateix i que consti que aquest és un problema provocat per les èlits del partit i pels que viuen del mateix i no per la seva massa social que, per inèrcies vàries, continua donant-li suport.


Així doncs, l’independentisme no està dividit, hi ha partits polítics (ERC, CiU) que potser tenen l’objectiu independentista com a referent a llarg plaç però sense concretar res. Solidaritat Catalana ha d’ésser el moviment independentista de referència ja que fa i farà, com ja heu comprovat amb la intensa activitat dels nostres diputats, el que no ha fet mai cap partit al Parlament Català: una oposició radical, frontal i desacomplexada a l’autonomisme i una defensa sense treva de la independència dels PPCC. ERC i CiU en aquests moments ja estan en el mateix sac. Són gradualistes i pactistes i ja hem vist on ens ha portat aquesta política en 30 anys: a la perpetuació de l’autonomisme que ens té, com a país, empresonats. No m’agrada criticar ERC perquè, a banda que hi tinc bons amics amb nobles intencions, aviat, esperem, ens haurem de posar d’acord per fer realitat la independència i també amb CiU i amb qui més sigui. Els critico perquè la gent entengui perquè molts dels que abans simpatitzavem amb ERC, i els votavem, ara ens hem passat decididament a Si.




Moltes Gràcies





Cesc Lacueva i Raich


Acte amb l’Alfons López Tena


Cervera 18-03-2011

dimecres, 2 de març de 2011

CELEBRAT EL 1r CONGRÉS COMARCAL



El Centre Obrer de Cervera va acollir el dissabte 26 de febrer la celebració del 1r Congrés Comarcal de Solidaritat Catalana per la Independència a la comarca. La convocatòria va aplegar 20 assistents, entre adherits (12) i simpatitzants, provinents de Cervera, Guissona, l’Ametlla, St. Guim de Freixenet, Civit i Sedó. 
Jordi Miró, representant de l’executiva regional de les Terres de Ponent, va conduir l’acte. Després de les presentacions individuals dels assistents, Cesc Lacueva, candidat a coordinador comarcal, va informar del present i del futur del grup de la Segarra i va plantejar possibles accions a realitzar per dinamitzar l’independentisme en el nostre àmbit territorial. Va subratllar que, tot i que s’havien d’escollir uns càrrecs, la feina es faria entre tots i va convidar tothom a implicar-se en el projecte en la mesura de les seves possibilitats. També va apuntar que les reunions del grup que s’escolliria podien ser itinerants pels pobles de la comarca per facilitar la incorporació de persones de tot arreu. 

A continuació es va fer la votació on els 12 adherits amb dret a vot van escollir per unanimitat els quatre membres de l’única candidatura que es presentava: Cesc Lacueva com a coordinador comarcal, Carles Vila com a secretari d’organització i finances, Txema Costa com a secretari d’imatge i comunicació i Àngels Corbera com a secretària d’acció municipal.
Finalment tothom va tenir l’oportunitat de dir la seva al voltant de l’organització de Solidaritat i sobre la postura a adoptar davant les pròximes eleccions municipals.

Solidaritat Catalana per la Independència (Segarra)

Posicionament de Solidaritat Catalana davant el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià


La tancada imperativa dels repetidors de TV3 al País Valencià és un dels atemptats més grans contra la llengua catalana que s'han produït al llarg de la història. Comparable, pels seus efectes de genocidi cultural, a les disposicions del feixisme franquista.
És la responsabilitat directa del PP, el partit hereu del franquisme, però també del mateix govern espanyol del PSOE, que no ha fet res per impedir-ho, i de la Generalitat de CiU, de qui se'n riuen els dos primers.
Com l'ocupació borbònica del començament del XVIII, 300 anys després, aquesta nova invasió espanyolitzadora també comença pel País Valencià. I no s'hi aturaran, si no ens separem d'aquesta nació imperialista d'arrel castellana.
Volen destruir tot el que sigui català: llengua, cultura, formes de vida, relacions de treball, costums, economia, festes, comunicacions...
La dèria imperial espanyola no és privativa de l'Antic Règim dels segles XVIII i XIX, ni de les dictadures del segle XX. En ple segle XXI, el de l'era digital i les comunicacions per satèl·lit que abasten el món global, en plena construcció democràtica d'Europa, quan podem veure canals de TV que emeten des de qualsevol punt del planeta, l'espanyolisme ferotge impedeix que una televisió en català es pugui veure en un territori on es parla català. Què pensarien aquesta gent de raonament curt si s’apagués el senyal de televisió espanyola a Extremadura, per exemple? La cosa, si no fos tràgica, quedaria només en ridícula.
Cal que denunciem aquesta gent davant dels tribunals i les instàncies
internacionals com a autors de crims contra la humanitat, en tant que
responsables d'un genocidi cultural evident i constatable.
Cal que defensem la integritat de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Cal que guanyem la independència.
Solidaritat Catalana per la Independència (Segarra)