dimecres, 20 d’abril de 2011

CiU, LA LLEI D’INDEPENDÈNCIA I EL SENTIT DEL RIDÍCUL

Després del debat del dia 13 d’abril al Parlament de Catalunya sobre la proposició de llei de declaració d’independència, i confirmat el seu rebuig a causa de l’abstenció de CiU, tinc una barreja de sentiments oposats: hi ha moments en què estic molt emprenyat i sóc pessimista i en d’altres sóc molt optimista.

Em sento pessimista quan veig que CiU, sense cap argument, ha tombat una proposició de llei que no s’havia d’aprovar dimecres, senzillament s’havia de possibilitar que continués la seva tramitació parlamentària. Què vol dir això? Vol dir que s’hauria constituït una comissió parlamentària en la que hi hauria hagut moltes compareixences d’especialistes, en totes les àrees considerades d’interès pels diputats de la comissió, i d’altres persones i s’hauria portat a terme un extens i qualitatiu debat que, de ben segur, hauria aportat algun tipus de llum en la foscor en què ens trobem.

CiU ha fet el més estrepitós ridícul (encara que ells diuen que l’han fet els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència) abstenint-se en la votació de les esmenes a la totalitat dels partits espanyolistes ja que al seu programa electoral parlen de dret a decidir sense límits; el President de la Generalitat i tots els consellers del govern han votat Sí a les consultes sobiranistes, tret de la Sra. Fernandez Bozal (no sabem què va votar) i la Sra. Joana Ortega que amb el Sr. Duran i Lleida sí que han protagonitzat el ridícul més espantós. Per cert, el cas del Duran i Lleida mereix un breu comentari ja que actua com un infiltrat d’Espanya, dins Unió Democràtica, amb la missió d’aturar els catalans en les seves legítimes aspiracions nacionals. Hi ha molts tipus de traïdors però el Duran és el pitjor de tots i actua al més alt nivell. Una persona a sou del PP i del PSOE no ho faria millor: en una ocasió va dir literalment que “he de convèncer els catalans que no els interessa la independencia”. La història el jutjarà implacablement.

A la consulta de Barcelona del 10 d’abril el si a la independència ha aconseguit més de 230.000 vots superant àmpliament en nombres absoluts el PSC a les darreres municipals a Barcelona (182.216) i a CiU (155.101). S’han fet consultes a 554 municipis (d’un total de 947) amb un nombre de votants importantíssim (881.564) i amb 812.934 vots favorables a la independència. S’ha assolit, globalment, un 20,5% de participació sobre el cens legal (comptant només els majors de 18 anys i amb nacionalitat espanyola) i el si ha representat el 19% del cens. CiU va obtenir en les darreres eleccions al Parlament 1.202.830 vots que sobre el cens representen el 22,4%. Per tant, si les consultes sobiranistes s’haguéssin fet als 393 municipis on encara no s’han fet (i que ja no es faran; per exemple a l’Hospitalet no s’ha fet i és la segona ciutat del país) el si a la independència hauria recollit un nombre molt proper als resultats de CiU. El si ha aconseguit, com he dit, el 19% de vots sobre el cens i dobla el que va aconseguir el PSC, 10.7%, a les darreres eleccions al Parlament. Aquesta dada hauria de fer reflexionar al Sr. Zapatero abans d’ironitzar amb la participació a la consulta de Barcelona. Deia que “només” han participat 18 de cada 100 persones que, en realitat, són 21 per cada 100 del cens legal. Els votants del PSC a Catalunya (segona força al Parlament) són només 10 de cada 100. 

Aquesta era, doncs, una ocasió única ja que la proposta de Solidaritat al Parlament semblava (per una casualitat temporal) venir avalada pels centenars de milers de vots favorables a la independència de les consultes acabades el dia 10 a Barcelona i altres municipis. 

El TC ha matxacat i destruït la darrera oportunitat de l’autonomisme (cosa que reconeix CiU al seu programa). Hem fet la manifestació a favor de la independència més gran de tots els temps, etc., etc., etc., i la Generalitat està espoliada, endeutada i sense un euro, tancant plantes d’hospitals, reduïnt significativament els recursos destinats a ensenyament i demanant crèdits per pagar les nòmines dels seus funcionaris.

Tot i aquests contundents arguments (i molts d’altres que n’hi ha), les penoses circunstàncies del moment i l’enorme pressió exercida per la societat civil (consultes, manifestació del 10-j, etc.) CiU s’ha negat a possibilitar ni tant sols el debat i això ens fa pensar malament de les seves veritables intencions, sobretot sabent que de 62 diputats, segons la revista El Temps, 42 votarien que si a la independència. Per què CiU va admetre a tràmit la proposició de llei? Per què, si pensaven tombar-la a la primera? Ells sabran però és radicalment incomprensible que no hagin permès el debat i en aquest sentit passaran a la història com el que es mereixen: uns polítics covards i de curta volada que no fan res més que distanciar-se enormement dels ciutadans que clamen per plantar cara a Espanya d’una punyetera vegada.

Em sento optimista perquè tenim diverses evidències que mostren inequívocament que l’independentisme a Catalunya, si no ho és ja, ben aviat serà majoritari. Sóc optimista perquè per primera vegada sento els nostres arguments, independentistes sense complexes, al Parlament encarnats amb Solidaritat. El Sr. Strubell va pronunciar un preciós discurs digne de l’ocasió amb un to transcendental i, per cert, molt respectuós. Un discurs d’una gran qualitat que esperem s’estudïi d’aquí a uns anys com el tret de sortida que portarà al Parlament, juntament amb la societat civil catalana que ja ho està fent insistentment, a reclamar decididament la independència. L’any que ve passades les eleccions espanyoles, governi qui governi, PP o PSOE, li diran a CiU NO al pacte fiscal o al concert o al que demani i quan ja no hi hagi cap més alternativa aleshores potser CiU s’apuntarà al carro de la independència. 

L’Antoni Strubell, nét de l’insigne Josep Trueta, va obrir les portes a l’entesa amb CiU però per aquests pesen més els interessos partidistes i cojunturals que el preocupant present i futur del nostre país. De fet, la decisió de CiU només “aplaça” un debat i un pas definitiu que ha de fer, i farà, Catalunya. El retard és molt perjudicial ja que cada dia tanquen empreses catalanes i si esperem massa Catalunya quedarà encara més destruïda econòmica i industrialment.

Així doncs, potser si que lluitar decididament pel teu país (com han fet els diputats de SI) és fer el ridícul, depèn del concepte que en tinguem, però anar el dia 10 a votar si a la independència en la consulta de Barcelona i el dia 13, tres dies després, votar per aturar la llei d’independència al Parlament és senzillament demencial.

Cesc Lacueva i Raich

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada