dilluns, 4 de juliol del 2011

La revisió de la memòria històrica centra el segon acte del cicle Xerrades cap a la independència


Toni Strubell, president de Solidaritat Catalana, i Jordi Oliva, investigador dels fets de la guerra civil, els convidats.
Memòria històrica, una assignatura pendent. El títol de la xerrada de divendres passat a la sala la Pèrgola ja deixava entreveure la posició crítica dels dos ponents sobre el tema. I així fou, Strubell, amb un enfocament general, i Oliva, més centrat en els espais de la guerra civil a la Segarra, van exposar davant els quaranta assistents les seves tesis sobre les polítiques de memòria històrica.

Txema Costa, representant de l’executiva comarcal de Solidaritat, va introduir l’acte posant-lo en context i repassant breument la trajectòria dels convidats. El diputat per Girona de Solidaritat i president de la formació, Toni Strubell, va començar fent un repàs històric de com s’ha tractat el passat i va tenir un record per l’il·lustre cerverí Josep Benet, incansable defensor dels represaliats franquistes, de qui va lloar la seva postura crítica de la interpretació de la història. A l’hora de fer revisió del passat va posar com a models Alemanya (judicis de Nuremberg, compensacions milionàries a les víctimes) o Argentina (condemna a cadena perpètua al dictador Videla i centenars de militars a la presó). Strubell va lamentar que l’estat no hagi acabat de trencar mai amb la dictadura franquista i va posar com a exemple el nomenament de l’actual rei per part del general Franco. Va denunciar també la complicitat d’amplis sectors eclesiàstics amb el franquisme i va posar com a exemple el cas de la cadena COPE, de la que va dir que en qualsevol país amb tradició democràtica estaria tancada en 24 hores per fer apologia del feixisme, un delicte que a Alemanya és considerat un crim i a Espanya ha estat despenalitzat fa pocs anys pel tribunal suprem. L’última oportunitat perduda va ser la promulgació el 2007 de la llei de memòria històrica per part del govern Zapatero, amb la que tothom esperava l’anul·lació dels judicis durant la guerra civil i la dictadura franquista, entre els quals va esmentar els que van acabar amb l’afusellament del president Companys o el de l’anarquista Salvador Puig i Antich, anul·lació que no es va produir i que va provocar dures crítiques per part d’organitzacions de drets humans internacionals, entre les quals Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Per acabar, va donar alguna pista de tanta tebior legislativa contra els responsables de la repressió franquista. Zapatero va encomanar el redactat de la llei a Cándido Conde-Pumpido i a Fernando Herrero Tejedor. L’avi del primer va firmar desenes de sentències de mort com a coronel de l’exèrcit de Franco contra sindicalistes de la UGT i de la CNT i va condemnar a cadena perpètua a tres menors d’edat. El pare del segon va ser destacat falangista i ministre secretari general del Movimiento.
A continuació va agafar la paraula l’historiador de Sedó, Jordi Oliva, d’alguna forma seguidor de l’obra de Josep Benet en aquest camp. El seu parlament es va focalitzar en el període de guerra civil i postguerra a la Segarra. Va explicar la seva tasca com a coordinador del projecte de recuperació d’espais de la guerra civil en el marc del tram segarrenc de la L-2, una línia de fortificacions a la reraguarda que s’estenia de la Seu d’Urgell a Tarragona i que havia de ser la segona (finalment va ser l’última) de sis línies de defensa de Catalunya davant l’ofensiva feixista. En la seva exposició, amb abundants imatges projectades, va destacar el patiment humà que durant molts anys va restar parcialment amagat ja que, de repressió n’hi va haver en els dos bàndols (assassinats arbitraris, bombardejos sobre població civil, camp de concentració de la universitat...), va agrair la col·laboració dels diversos ajuntaments on es van instal·lar, en el seu dia, plafons informatius dels fets que hi van ocórrer i va destacar per damunt de la resta, l’espai del cementiri de Cervera on hi ha la fossa comuna, avui en dia simbòlicament delimitada, ja que segons va explicar, de fosses (potser reduïdes, de 3, 5, 10 cadàvers) el cementiri n’és ple. La recuperació i dignificació d’aquesta fossa és posada avui en dia com a model. A la part final de la seva intervenció va lamentar l’encara insuficient explotació com a reclam de turisme cultural que se’n pot fer i també el poc aprofitament pedagògic que les escoles i instituts en fan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada