dissabte, 30 d’octubre de 2010

Anem a votar un CANVI de debò !


A les portes d’unes noves eleccions i un previsible  nou rècord d’abstencionisme,  parlant amb la gent, escolto d’aquests les lamentacions habituals i tòpiques que s’acostuma utilitzar per aquestes ocasions.  Que si “no servirà de res”, que si “tots són iguals”, que si “jo ja fa tems que passo d’anar a votar”,  que si “a mi això de la política no  ...”

Em considero una persona mitjanament ben informada; el suficient per saber que aquest cop no són unes eleccions com les demés, encara que ens les vulguin presentar com a tals, i que  si tota aquesta gent tan desmotivada  es decidís anar a les urnes podria decidir un autèntic canvi. No se’n donen compte de la força que tenen. No en va, sembla que l’abstencionisme serà la segona força més votada, o millor dit ... més no-votada. No se’n donen compte que són ells, amb la seva innacció, els que propicien que tot continuï igual ?;  perquè els que volen que res no canviï prou que es mobilitzen per assegurar-se de que així sigui.

Les raons dels abstencionistes poden ser moltes ... per deixadesa, per desencís, per  manca de principis i valors personals, per misèria moral, per pussil.lanimitat, per irresponsabilitat,  per automarginació social, per no voler integrar-se, per baix nivell cultural, per un ordre de prioritats poc afortunat, per causes accidentals .. i potser la més legítima, per desacord amb el sistema electoral.  Però aquest cop hauriem de comprendre que TOTS   ens trobem en una cruïlla i que el que surti d’aquestes eleccions ens condicionarà el nostre dia a dia d’un manera més contundent que mai; a nosaltres i als que vindran darrera nostre.  Hauriem de comprendre que és inútil queixar-se de les llistes d’espera dels CAP i d’hospitals, de les autopistes de pagament que són gratuïtes a bona part de la resta de l’estat, de les retallades socials, de l’atur, de perquè els nostres fills han de pagar la meitat d’un ordinador que a la resta els surt de franc, dels nostres ajuntaments cada dia més endeutats... si després resulta que no som bons ni per dipositar una papereta en una urna, per decidir un gir decissiu que ens salvi del precipici que cada dia tenim més i més aprop. Si deixem que tot continui igual, si deixem que decideixin els que ja els està bé com està,  ens estem condemnant a un futur molt incert.

Hi ha, aquest cop, dues raons de prou pes per anar a les urnes: la primera per DIGNITAT Cap poble que es tingui per tal no ha de permetre les humiliacions que els nostres polítics completament desprovistos d’aquest sentiment, encaixen sense ruboritzar-se una vegada darrera l’altra en un patètic exercici d’obediència sucursalista, i si no en vols una cullerada aquí en tens dues. I aquí no passa res. Quina vergonya !
¿ Què ha passat amb l’esperit del 10 de juliol ? Els nostres polítics l’han segrestat perquè la majoria no tenen prou valentia per posar-s’hi al davant.
La sentència del Tribunal Consitucional ha posat en evidència el que ens han estat ocultant durant molts anys ... que hem estat vivint en un miratge d’autogovern. Que, realment, aquest “autogovern” no ha existit mai, perquè mai hem decidit res sense el previ vist-i-plau de Madrid;
però els polítics catalans bé han de dissimular que pinten ben poca cosa, sino ... què en farem de la “paradeta” ?
El “seny” ho és en tant existeix el contrapunt de la “rauxa”. L’un equilibra l’altre,  però quan aquest segon es limita a unes tèbies queixes a Madrid el primer ja deixa de ser tal per passar a dir-se’n d’una altra manera, no gaire decorosa.  Les propostes “assenyades” tal com les entenen alguns, són avui, les menys assenyades per encarar el futur amb valentia i decissió.

I la segona per NECESSITAT. No ens podem permetre quatre anys més de diàleg de sords amb l’Estat espanyol i batusses que no porten enlloc mentres el nostre poble està sent expoliat i empobrit en favor de la resta. La solidaritat es dóna; no te la prenen. La Generalitat no té un euro. Ha hagut de recòrrer primer als bancs per tal d’aconsseguir un prèstec que els permetès de fer front a la despesa corrent (sous, aigua, llum ...) i com que no els n’han deixat prou per arribar a les eleccions ara som els ciutadans els que els hem d’ajudar comprant els bons que han tret a la venda. Catalunya està amb l’aigua al coll !

Que no es  confongui el “canvi” del que parlo aquí amb els cínics eslógans dels partits favorits en aquesta cursa.   Tots dos s’atribueixen la garantia de canvi, un després de 23 anys de “peix al cove” el qual peix, en les darreres legislatures, va ser subtituït pel “sentit d’estat” i la “governabilitat”  com a pretext d’una innacció de govern gairebé total. Ara proposa una fòrmula impossible, la del “concert econòmic”, que ningú no es creu. Aquell concert econòmic que Jordi Pujol va refusar fa 30 anys i que ara ja no ens donaran per raons òbvies.  I l’altre, després d’un gir espanyolista ben desacomplexat per part del nostre president de la Generalitat i el seu partit,  proposa  (dient-ho d’una manera simplificada) més o menys anar fent com sempre (la via estatutària) ... pidolar engrunes a Madrid a canvi dels vint-i-dos mil milions d’euros que els enviem cada any la mar de resignats. Però ... de quin canvi estan parlant ? Es pot comprendre un canvi amb els mateixos de sempre ?  ¿perquè els mitjans d’informació catalans estan donant tanta rellevància als recents canvis que Zapatero ha fet en el seu executiu ? ¿què soluciona això ? ... només es tracta d’aquells  petits canvis pensats per a que tot continuï igual ... una mica de maquillatge i uns mitjans de comunicació sempre ben disposats.

I és que al final ni dretes ni esquerres. Quan es tracta de Catalunya és igual qui mana a Madrid.  Són les regles del joc que un dia vam acceptar, amb molt poca vista per part dels nostres representants i una certa “remor de sabres”... una remor que no perden ocasió de recordar-nos, massa sovint darrerament, personatges com els senyors Corbacho (ex-ministre de Treball) o Pedro J. Ramírez (Dtor. del diari “El Mundo”), a un se’l suposa d’esquerres i a l’altre el podriem situar a les dretes, però fixeu-vos, com dèiam abans, que recòrren a les mateixes amenaces quan es tracta de Catalunya
Si com diuen des del PSOE,  “las reglas del juego son las que son y no las vamos a cambiar”, doncs bé, potser sí que jo no he vist, gairebé mai, canviar les regles dels jocs, però tampoc he vist que s’obligués ningú a jugar-hi.

Anem a votar pensant que hi ha alternatives per votar UN CANVI DE DEBÒ ... aquest cop, els catalans, ens hi juguem la supervivència de la nostra nació.

Jaume Vilà i Gil

1 comentari:

  1. absolutament d'acord... amb el diagnòstic (expoliació fiscal i genocidi cultural) i amb el remei (independència...ja!)

    SOM-HI!

    ResponElimina